31.01.2020 | Article de Sira Vilardell, vocal de Gènere d’ECAS i directora de la Fundació Surt, a Catalunya Plural
Cal un veritable canvi de perspectiva per tal de donar cobertura a la situació de les dones sense llar. Actuar preventivament contra la degradació de la situació de les dones en l’àmbit econòmic i social ha de ser una prioritat, ja que sovint les afecta a elles i als seus infants
La feminització de la pobresa és una realitat fa massa temps. La invisibilització de les dones i les discriminacions van amagar l’augment de la pobresa femenina. Posar perspectiva de gènere va obrir la realitat als ulls de la societat. Així i tot, calia posar aquesta mirada en les solucions i no sempre ha estat així.
L’augment de les persones sense llar també ha posat una nova realitat: les dones sense llar estan en pitjors condicions i pateixen més agressions i abusos, tot i ser un percentatge més baix de persones sense llar (13%). Els problemes es multipliquen i no s’ha tingut prou en compte la seva singularitat.
L’informe INSOCAT del 2018 recollia que el 23,8% de la població està en risc de pobresa i exclusió, un percentatge que es dispara fins al 47,7% entre la població estrangera. La precarietat laboral i els preus de l’habitatge són els dos grans factors d’empobriment. En el cas de les dones, les desigualtats socials i econòmiques fan que aquesta precarització de la vida i empobriment sigui més ràpid, a més de les càrregues familiars de persones dependents.
Les desigualtats en l’àmbit laboral, tant pel que fa a accés com pel salari i el tipus de contractació, així com les dificultats per conciliar els temps laborals amb la vida i, per tant, amb la cura de les persones posen les dones en situacions més vulnerables, afavoreixen l’empobriment.
El sensellarisme femení és menys visible perquè es manifesta fora de la via pública. Les dones protagonitzen formes exclusió residencial vinculades a l’àmbit privat. Es viu de portes endins i implica situacions de precarietat habitacional. No tenen tanta presència a la via pública, però limiten la capacitat de dur a terme un projecte de vida autònom i les possibilitats de sortir de situacions de pobresa extrema. La proporció de dones que viuen al carrer després d’haver viscut situacions de violència per part de les seves parelles és molt elevada i, una vegada al carrer, aquestes violències es poden intensificar. De fet, gairebé totes les dones que han dormit al carrer relaten situacions d’assetjament o agressions sexuals.
Cal un veritable canvi de perspectiva per tal de donar cobertura a la situació de les dones sense llar. Actuar preventivament contra la degradació de la situació de les dones en l’àmbit econòmic i social ha de ser una prioritat, ja que sovint les afecta a elles, les seves famílies i infants. D’altra banda, la formació de professionals que treballen en l’àmbit de l’exclusió residencial, energètica i social per dotar-los de perspectiva de gènere i d’eines per actuar sobre situacions desiguals, inclús dins de la pobresa extrema, és una necessitat evident. Els recursos econòmics són imprescindibles, els serveis adequats també, i per això cal una altra mirada que permeti la seva inclusió.
