Skip to content

02.07.2020 | El procés de reflexió d’ECAS al voltant de la garantia de rendes, liderat per la Vocalia de Pobresa, ha donat peu a un document de posicionament a favor d’una Renda Bàsica (RB) que, coincidint amb la posada en marxa de l’Ingrés Mínim Vital (IMV), analitza la nova prestació en contrast amb el model que considerem òptim. Assumim que els canvis estructurals necessaris no es poden fer de manera immediata i entenem l’actual ajut –més modest i limitat, destinat prioritàriament a les persones en situació de major precarietat i vulnerabilitat– com la ‘fase de rescat’ en el procés cap al model que ha d’acabar amb la pobresa en totes les seves dimensions.

Tenint en compte el context socioeconòmic del país, el document Per què un ingrés mínim vital quan cal una renda bàsica universal? (PDF) repassa els principis que cal considerar a l’hora d’implantar una prestació de caràcter estatal i, tot i subratllar la posició de la federació a favor de la Renda Bàsica Universal (RBU), valora l’IMV com un instrument per pal·liar la situació d’emergència actual. Davant les nombroses incògnites sobre com s’aplicarà i gestionarà un ajut que tot just arrenca, ECAS destaca la importància de la coordinació entre els diferents nivells administratius per assegurar la coherència i evitar qualsevol perjudici en les persones perceptores. A més, cal preveure també el finançament dels ens locals, que hauran d’assumir bona part de l’atenció i avui es troben ja col·lapsats, amb una insuficiència de recursos que es va fer especialment evident als Serveis Socials arran de la crisi financera de 2008.

A banda de reclamar la simplificació i harmonització del conjunt de prestacions existents –assignatura pendent per evitar duplicitats i costos innecessaris, així com buits que poden deixar les persones sense cap dels ajuts possibles– i un sistema únic d’accés al sistema de protecció que acabi amb la burocràcia dissuassòria, ECAS assenyala les limitacions de l’IMV en diversos aspectes:

  • ABAST: el cost total previst de la mesura (3.000 milions d’euros) és un indicador del seu limitat abast, que es tradueix en uns requisits nombrosos i restrictius, especialment pel que fa a l’edat (23-65 anys) i l’exigència de residència legal a Espanya (l’any immediatament anterior com a mínim). A més, els complexos requisits per acreditar la vulnerabilitat econòmica, i en concret el límit patrimonial fixat per ser-ne beneficiari (tres vegades l’import anual de l’ajut, que pot significar uns 36.500 euros per unitat de convivència amb quatre menors, sense computar el primer habitatge), poden reduir enormement l’impacte de la mesura.
  • DESTINATARIS: el fet de tenir en compte la unitat de convivència (UC) i limitar-ne el nombre a dues per habitatge, així com el requisit que estigui formada des de fa un any, no atén a la realitat de la dificultat d’accés a l’habitatge i l’amuntegament (persones i famílies que viuen en habitatges amb habitacions rellogades), que comporten precarietat i una gran inestabilitat. Excloure els qui conviuen en situació de major precarietat, que a més sovint veuen vulnerat el seu dret al padró en no poder acreditar un domicili fix, és injustificable i agreuja la seva vulnerabilitat.
  • QUANTIA: en prendre com a referència l’import de la pensions no contributives (PNC) de la Seguretat Social, que tenen un poder adquisitiu molt baix, les quanties no arriben al llindar de la pobresa i resulten insuficients (entre 462 i 1.015 euros mensuals en funció dels adults i menors de la unitat de convivència, mínim 5.538€/any i màxim 12.184€/any).
  • COMPLEMENTARIETAT amb altres ajuts: a falta del reglament que desenvolupi la llei, no es pot complementar amb altres ajuts que representin ingressos regulars, de manera que es pot dificultar la gestió i entorpir processos o instruments que contribueixen a l’autonomia i la millora de les condicions de vida de les persones vulnerables. Caldrà vetllar perquè ningú vegi reduïts els seus ingressos a causa d’incompatibilitats en els ajuts.
  • COMPATIBILITAT amb rendes del treball: es pot complementar amb ingressos salarials, però en cap cas es permet superar el límit fixat per a l’IMV, de manera que l’ajut només serveix per arribar a l’import de la prestació –i no al Salari Mínim Interprofessional, per exemple– en cas que treballant es guanyi menys. No s’incentiva de manera expressa la cerca de feina, ja que treballar no serveix per incrementar els ingressos que garanteix la prestació.
  • INCONDICIONALITAT: tractant-se d’una prestació no contributiva és una incongruència exigir un any com a mínim de cotització a la Seguretat Social, la qual cosa limita molt l’accés dels joves a l’ajut, per exemple, amb una taxa d’atur de vora el 33%. Tot i que l’IMV no comporta cap contraprestació específica més enllà de les obligacions administratives (presentar documentació i proporcionar informació), la llei preveu la promoció de la inclusió social i laboral de les persones perceptores, que caldrà veure com es concreta per part de les administracions locals i autonòmiques.
  • AGILITAT: el termini de tres mesos per a respondre a les sol·licituds i el fet de considerar el silenci administratiu com una denegació no respon al plantejament oficial de pal·liar de manera immediata l’impacte de la covid-19. Al gruix dels sol·licitants no se’ls garanteix la celeritat necessària i en els casos de vulnerabilitat econòmica produïda el 2020 caldrà veure com s’acredita, però en tot cas les imprecisions –en relació als que han cobrat prestació d’atur, per exemple, malgrat l’hagin esgotat i s’hagin quedat sense ingressos— generen molts dubtes sobre situacions específiques que podrien quedar excloses.

A falta que el reglament aclareixi i detalli l’aplicació dels criteris generals, detectem diversos col·lectius i perfils que en poden quedar exclosos:

  • Persones immigrades que no han pogut regularitzar la seva situació administrativa a causa d’una Llei d’estrangeria discriminatòria que impedeix que milers de persones que viuen i treballen al país ho puguin fer amb dignitat, exercint els seus drets i deures com a ciutadanes
  • Joves de 18 a 22 anys, amb menció especial dels extutelats per l’elevat risc de pobresa i exclusió a què es veuen abocats
  • Persones i famílies que conviuen en domicilis on hi ha més de dues unitats de convivència
  • Persones que no consten com a demandants d’ocupació per diverses circumstàncies, com ara patir una malaltia crònica
  • Persones que viuen en recursos residencials amb finançament públic
  • Persones que han esgotat la prestació d’atur i l’any anterior van tenir uns ingressos superiors al límit fixat
  • Persones sense llar a les quals es nega el dret al padró
  • Persones que han estat a la presó i no poden acreditar els requisits amb la continuïtat requerida (residència, ingressos, cotització, vida independent-..)

En una primera valoració en base als plantejaments de l’IMV, el contrast amb la prestació que caldria en aquests moments per afrontar la situació d’emergència social (descrita amb detall al document: a partir dels 18 anys amb un mínim d’arrelament al país de sis mesos, individual i incondicional, que asseguri els ingressos suficients per sortir de la pobresa, que es pugui complementar amb altres ajuts i amb ingressos salarials i a la qual s’accedeixi de manera simple i àgil) evidencia que estem davant un petit pas per assegurar uns ingressos mínims a la població més vulnerable, però no davant la solució, ni tan sols de la pobresa més acusada.

Segons les primeres informacions dels pagaments de l’IMV a les persones a qui se’ls ha reconegut d’ofici (llars que ja rebien la prestació per fill a càrrec), l’estan rebent més de 74.000 famílies a l’Estat espanyol (de les quals 6.140 a Catalunya) amb una mitjana de 430 euros per llar. En els deu primers dies de recepció de sol·licituds de la nova prestació, la Seguretat Social n’ha rebut 344.585 (de les quals 48.402 a Catalunya), de manera que tenint en compte que la taxa de pobresa o exclusió (AROPE) és del 26,1% a l’Estat espanyol (12,3 milions de persones) i del 23,8% a Catalunya, si s’aprovessin totes estaríem parlant d’una cobertura inferior al 3% del total de persones en situació de necessitat. La previsió del Govern d’arribar amb la plena implantació de l’IMV a 850.000 persones representaria un 7% del total de pobres segons xifres anteriors a l’impacte de la covid-19 (9.950.000 persones el 2018, un 21,5% de la població). Segons l’informe d’Oxfam Intermón Una reconstrucción justa es posible y necesaria, en base a les previsions econòmiques arran de la crisi actual, el nombre de pobres es podria incrementar en 700.000 persones a l’Estat espanyol, la qual cosa reduiria encara més la taxa de cobertura.

Quant a la Renda Bàsica defintiva que caldrà implantar, s’ha de seguir l’avaluació de les diverses experiències que s’estan duent a terme arreu del món per conèixer l’impacte i les implicacions del model. La necessitat d’un nou pacte social que pugui fer front als nombrosos reptes que afrontem –desigualtats socials, canvi climàtic i crisi ecològica, impacte de les tecnologies i la societat del coneixement en el món del treball i l’ocupació…— s’ha fet més evident arran de l’emergència pel coronavirus i les polítiques de garantia de rendes són un element clau en l’escenari actual.

  • Comparteix: