03.08.2020 | Article de Paco Sanz, director de FEPA, publicat a Social.cat

Fa un parell de dies vaig llegir un reportatge al diari El País. Començava així: “Ousman Umar va sobreviure al Sàhara, a les màfies, a Líbia i a l’encreuament de l’Estret en pastera per complir el seu somni d’arribar al paradís europeu i rebre educació. Avui, amb dues carreres, és el fundador de Nasco Feeding Minds, una ONG amb la qual vol oferir educació als nens i nenes de Ghana perquè no hagin de viure a les fronteres el que li va tocar viure a ell”.

Umar va ser un dels anomenats MENA (menor estranger no acompanyat), terme purament administratiu a l’origen, però que s’ha convertit en un estigma, utilitzant-se també per a joves majors d’edat.

Entre 2015 i 2020, segons dades de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), van arribar a Catalunya 8.719 menors d’origen estranger. 8.719 nens i nenes que, com l’Umar, busquen l’oportunitat de rebre una educació o tenir accés a un treball. Tots ells van entrar dins del sistema de protecció de la mateixa DGAIA.

En complir la majoria d’edat, qualsevol persona jove que ha passat per aquest sistema de protecció, sigui nacional o estrangera, s’enfronta a l’abisme: emancipar-se sí o sí, sense suport familiar. Amb sort, troben plaça en algun recurs d’emancipació. En aquest sentit, la situació a Catalunya és privilegiada respecte a altres comunitats autònomes gràcies a l’existència l’ASJTET, una àrea específica dins de la DGAIA.

En el cas dels qui tenen procedència estrangera, el salt al buit és encara més gran: necessiten permisos (treball, residència) amb uns requisits pràcticament impossibles d’aconseguir. Es dona la paradoxa que, mentre són menors, entre els 16 i 18, poden treballar. En complir els 18, només poden fer-ho si tenen un contracte laboral de 40 hores setmanals i un any de durada. Si no tenen aquesta possibilitat, la seva residència serà només no lucrativa, sense dret al treball. “Serà?”, o hauríem de dir “seria”, en condicional, ja que una recent sentència del Tribunal Suprem ha posat les coses encara més difícils al col·lectiu de les persones extutelades estrangeres: d’ara endavant, se’ls demanarà que acreditin comptar amb mitjans de vida propis per a renovar el seu permís de residència no lucrativa. Concretament, se’ls demana disposar del 100% de l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM), 537,84 euros al mes, per a les primeres renovacions; i del 400%, 2.151 euros al mes, per a les segones.

Encara hi ha més: aquests mitjans de vida no poden procedir ni de prestacions públiques ni d’ajudes socials. No es tenen en compte les circumstàncies específiques del col·lectiu, i demostren una incoherència: es demanen uns mitjans de vida propis a uns joves perquè disposin d’un permís de residència sense permís de treball, és a dir, sense font d’ingressos.

Em pregunto quants joves a Espanya tenen als 18 anys mitjans de vida propis equivalents a 2.151 euros al mes. És més: quants adults podrien dir que tenen aquests mitjans de vida, fins i tot treballant?

Sense residència, no es pot continuar en els recursos d’emancipació, com l’habitatge. Aquests joves acabaran estant, inevitablement, en situació d’irregularitat i sense possibilitat d’integrar-se socialment ni laboralment, abocats a una vida sense oportunitats. Probablement, generant problemes la solució dels quals serà sempre més costosa que invertir en donar-los una oportunitat. En definitiva, la Llei d’Estrangeria xoca amb les lleis de protecció del menor, deixant en res els drets que aquesta protegeix un cop la persona compleix els 18 anys. Cal fer canvis, com ja ha reclamat, entre d’altres, el Defensor del Pueblo.

Umar va tenir la sort de conèixer a una persona que es va convertir en la seva tutora legal i la seva família d’acolliment. Se li va donar una oportunitat, i la va aprofitar. Quants Ousman Umar no s’estan perdent per falta de les oportunitats que els està negant el sistema? Un sistema que ha invertit en ells i elles fins als 18 anys, per a després donar-los l’esquena.