29.09.2016 | Article ‘El futur de les pensions, més pobresa?’, de Júlia Montserrat, economista i coautora de l’informe INSOCAT número 7 ‘Gent gran: pobresa i vulnerabilitat’ a Social.cat.
Les pensions de la gent gran han esmorteït els efectes de la pobresa durant la crisi econòmica.
Hi ha famílies que compten amb les pensions dels avis per fer front a despeses bàsiques com l’habitatge o l’alimentació i, en nombrosos casos, han acollit el retorn del fill/filla junt amb la seva família quan s’han quedat al carrer per causa dels desnonaments, atesa la seva situació econòmica. Segons EDUCO, un de cada tres avis dóna ajuda econòmica de forma regular als fills i un de cada deu ha acollit la família del fill a casa seva. Aquesta és una de les conclusions de l’informe INSOCAT presentat el dia 28 de setembre per ECAS.
L’ajuda dels avis als fills no es deu tant al fet que aquests tinguin majoritàriament una elevada capacitat econòmica sinó que respon bàsicament a una qüestió de “solidaritat familiar” i d’una certa estabilitat econòmica. La percepció d’uns ingressos regulars -les pensions— i el fet de tenir, freqüentment, l’habitatge en propietat (81% són propietaris sense hipoteca) els ha permès afrontar les despeses de subsistència de la “família ampliada” si bé, en molts casos, amb certes restriccions. Les pensions de jubilació i les de viudetat han tingut un paper molt important en el manteniment del poder adquisitiu de les persones grans, al qual ha contribuït la garantia estatal d’una pensió mínima, la revalorització anual de les pensions segons l’IPC (fins al 2011) i un sistema de pensions no contributives pels casos més extrems de persones en situació de pobresa extrema.
Tot i que els indicadors de la taxa de risc de pobresa han estat més favorables per a la gent gran que per a la població en edat laboral, cal recordar que encara hi ha bosses de pobresa; quasi un 10% de la població de més de 65 anys cobra pensions per sota dels 400 euros mensuals (PNC i SOVI) i més de la meitat de les dones grans no reben cap pensió de jubilació pel fet d’haver-se quedat a casa fent les feines domèstiques, o haver treballat sense estar donades d’alta a la Seguretat Social, i ara depenen de les pensions dels marits o de les pensions de viudetat.
Però el futur de les pensions “públiques” no és gaire brillant. Actualment, estem immersos en un procés de devaluació de les pensions (Llei 27/2011) que farà minvar el poder adquisitiu actual de les “noves” pensions de jubilació. La revalorització de les pensions segons un nou índex (IRP) –que pot ser més baix que l’IPC—, l’augment del nombre d’anys cotitzats per determinar la base de la pensió, l’allargament de l’edat legal de la jubilació, entre d’altres, son factors que faran baixar l’import de les rendes dels jubilats. Cada cop serà més difícil poder arribar a tenir la pensió màxima, tant per l’agreujament de la normativa com per la desregulació del mercat laboral que, amb les elevades taxes d’atur, la primacia dels contractes temporals i els llargs períodes d’inactivitat, farà difícil poder sumar els anys de cotització exigits. Alguns efectes de la reforma ja s’estan començant a notar; si abans de la reforma la pèrdua d’ingressos en passar de ser assalariat a pensionista era de menys d’un 20%, actualment ja es situa en un 26% i s’anirà incrementant progressivament.
Si la reforma del 2011 ja té un efecte reductor important en les pensions, el resultat serà encara més dur quan, el 2019, es comenci a aplicar el factor de sostenibilitat el qual farà que les pensions dels nous jubilats siguin encara més baixes (ja que s’aplicarà un coeficient reductor inversament proporcional a l’increment de l’esperança de vida estimada per als nous grups de jubilats). Però el pitjor del cas no són les retallades, com les esmentades, de la reforma del 2011 sinó les que poden venir pel “possible” canvi de model de la Seguretat Social donant pas a “la privatització del sistema de pensions”. En els darrers temps se senten cants de sirena que intenten fer “trontollar” un dels principals puntals de l’Estat de Benestar: el manteniment d’un sistema públic de pensions basat en la solidaritat intergeneracional.
La successió de notícies sobre el continu aprimament de la guardiola de les pensions fa que apareguin propostes per disminuir la despesa pública establint un sistema similar als fons de pensions privats, en el qual hi hauria una “guardiola” per cada treballador i la pensió aniria en funció de les cotitzacions dipositades durant la vida laboral. L’absència del principi de solidaritat i de redistribució entre els cotitzants reduiria, encara més, les pensions d’aquells amb salaris més minsos, que no tenen capacitat d’estalvi per destinar recursos a fons complementaris, i propiciaria la creació de noves bosses de pobresa, com la de treballadors que han cotitzat molts anys però amb sous baixos o empleats amb baixa intensitat laboral.
Un sistema públic de pensions amb la garantia d’un nivell de rendes mínimes “dignes” és el millor instrument per combatre la pobresa de la població davant de situacions adverses, en contraposició als sistemes privats de pensions, dels quals, en els anys de la crisi econòmica, els jubilats han tingut l’experiència de veure com s’esvaïen els seus estalvis invertits en fons de pensions. Als Estats Units s’estima que les pensions de jubilació han perdut més d’un 20% del seu valor i un de cada cinc treballadors deixen de pagar el seu fons, la qual cosa farà que la seva pensió de jubilació esdevingui molt reduïda o, senzillament, no puguin jubilar-se per falta d’estalvi suficient.
Hi ha propostes per respondre a l’actual situació de crisi del Sistema de la Seguretat Social que no posarien en perill els fonaments de l’Estat de Benestar, com la del finançament parcial a través d’impostos o, fins i tot, la creació d’un impost específic per al finançament de les pensions, com s’ha fet per exemple a França. És necessari un debat profund sobre el futur del sistema de pensions per garantir la seva sostenibilitat però sobretot cal salvaguardar el principi de solidaritat entre els individus per tal de garantir un nivell de pensions dignes i evitar la pobresa. La gent gran i la societat en general, a la llarga, ho agrairem!
