22.01.2021 | Entrevista a Jaume Clupés a la web de CFP Maresme
PERFIL
Jaume Clupés, Director General del CFP i fundador de l’entitat fa més de 40 anys. Al llarg de la seva trajectòria ha representat diferents càrrecs a federacions d’infància i salut mental d’entitats de Catalunya.
Aquest darrer any el seu lideratge de l’entitat, formada per un centenar de professionals i més de 300 persones ateses entre infants, joves, persones amb una problemàtica de salut mental i les seves famílies, s’ha vist completament condicionat per la crisi sanitària.
SALUT MENTAL, PERSONES USUÀRIES I EQUIP PROFESSIONAL
Com heu viscut la preocupació per la salut mental de les persones que ateneu durant aquests mesos extraordinaris?
La salut mental és l’objectiu present en la nostra pràctica professional per l’atenció del col·lectiu que conviu amb una problemàtica i una de les preocupacions que ha agreujat la pandèmia degut a que aquesta situació ha portat, d’entrada, una separació del treball presencial que realitzem i, per tant, un aïllament de les persones que atenem. Això genera una situació de pèrdua en els àmbits més vitals com poden ser les relacions emocionals. Per a compensar-ho, hem cercat la comunicació telemàtica amb les persones ateses i la seva participació, basant-la en el contacte diari per a fer-los un seguiment i en activitats que tenien per objectiu la interactuació, un dels elements més importants per evitar la pèrdua, la passivitat amb que amenaçava la situació del coronavirus.
Com van reaccionar durant el període de confinament sever les persones usuàries?
Cada persona es presenta amb la seva singularitat, amb la seva realitat subjectiva. Si bé és cert que hi ha hagut algun cas que ha agraït l’aïllament perquè permetia defugir i no comprometre’s en activitats col·lectives i tenir un espai de reflexió però, alhora, de pèrdua de contacte social, en general la situació ha despertat una gran capacitat de fer aportacions per part de les persones usuàries. Han interactuat amb molt d’interès amb els compromisos i s’han mostrat molt participatius/ves. Situació que hem de posar en valor i que cal sostenir en el futur que ens espera.
La tasca dels professionals: en què ha canviat i què ha estat el més dificultós durant els mesos de confinament?
Els nostres professionals també són persones que viuen amb temor la seva realitat vital i pors per la seva pròpia salut. Són experts amb les relacions humanes però també han patit la situació extraordinària d’angoixa vivencial. El principal esforç i el més difícil ha estat que els professionals mantinguessin l’acompanyament a cada una de les persones ateses des de la distància. Una escolta de tota demanda d’atenció i una creació d’espais de participació, on el protagonista fos fer propostes per a resoldre la realitat col·lectiva. Així mateix, han estat part activa en la definició de com es desenvoluparien les activitats, reflexionant sobre els protocols que hem hagut d’aplicar. Ells/es han de poder dir la seva per evitar que les noves mesures els angoixin i els condicionin emocionalment.
Quina és la funció de la persona que lidera un equip tan gran en un moment tan complex com aquest?
Tota organització es basa en un lideratge i el fet que hi hagi una presència per tots els professionals de la institució però, alhora, es tracta d’aprofitar la capacitat que té l’equip d’interactuar i de fer aportacions. Mantenir-lo dins d’aquesta dinàmica davant de les necessitats i situacions emocionals que apareixen. De fet, un lideratge en un institució no té cap sentit sense un equip que pugui ser part activa i creadora de totes les accions.
Durant l’aïllament vam potenciar el vincle entre els professionals de forma espontània: ens preguntàvem com estàvem, ens trucàvem sovint… Com valores aquesta realitat?
Aquesta etapa és inèdita. El fet d’haver d’organitzar la feina, cadascú treballant des d’un lloc diferent, aplicant les noves tecnologies i, degut a tot això, haver d’interactuar constantment ha estat una nova realitat que ens ha donat una dinàmica i visió mai imaginades. Hem introduït elements més espontanis en relació a la interactuació entre professionals com ara fer una trucada per consultar un dubte puntual i aprofitar per preguntat per l’estat anímic. Això ha estat una manera de sentir-se més acompanyats en aquest aïllament. Són elements que haurem de posar en valor perquè tenen molt de sentit.
És la cohesió de l’equip que fa que moltes vegades la professionalitat que exigim es consolidi amb autonomia a l’hora de prendre decisions i de recolzar el company. Això s’ha donat de manera clara.
INFÀNCIA I JOVENTUT ATESA EN TEMPS DE PANDÈMIA
Els més petits eren els que més preocupaven davant la situació viscuda. Fins i tot el desconfinament es va plantejar donant-los prioritat. En el vostre cas teniu sota la vostra tutela uns 20 infants i un gran grup de joves. Quin canvi organitzatiu es va fer davant l’etapa de confinament?
La nostra institució pretén comunicar que la nostra tasca és recolzar i prioritzar l’atenció individualitzada a col·lectius que tenen determinades dificultats però,el que plantegem, sobretot és un treball de salut, de salut en general. Si parlem del col·lectiu d’infància parlem de salut, de creixement i de participar en cadascun dels processos de maduració i d’adquisició d’autonomia personal.
El confinament ha posat sobre la taula el perill de que els nens i nenes perdessin capacitats de tenir relacions personals socialitzadores, tant necessàries en aquestes edats. L’avantatge que tenim és que conviuen en un CRAE o pis i, per tant, poden interactuar entre ells/es, parlar dels seus malestars i fer activitats que els ajudin a realitzar-se, amb un equip darrere que els acompanya.
Així doncs, el repte durant el confinament era com podíem evitar l’aïllament de cadascuna de les persones que atenem. Per fer-ho, vam crear una dinàmica de participació dels infants i joves en totes les tasques. El tema fonamental és els espais que el propi professional i la individualitat de cada nen/a han pogut trobar en aquestes activitats.
Un espai molt important que hem treballat és l’escolta sobre el que expressa cada nen/a, la paraula en relació a la seva situació personal. Mantenir permanentment aquest contacte i aquest intercanvi ha estat vital. Aquesta sensibilitat ha donat tranquil·litat a molts dels infants i els ha reforçat la capacitat de participació. Han demostrat tenir una gran capacitat d’adaptació.
Quines conclusions extraieu d’aquesta experiència?
L’experiència viscuda en l’etapa d’aïllament més sever ha estat positiva. Hem mantingut una situació de tranquil·litat i, no sé si és correcte dir-ho així, de felicitat, amb les activitats del dia a dia. Els infants i joves hi ha participat d’una manera altíssima. No hem tingut cap preocupació més enllà de la normal de la situació que hem estat vivint i d’alguna dificultat per compensar les visites de les famílies que hem resolt mantenint contacte permanentment. Per tant, jo diria que ha estat una experiència positiva.
A nivell professional el resum és de compromís molt fort. S’ha assumit totes les necessitats que han aparegut, havent d’intensificar els esforços durant mesos. Quan parlem del CRAE i pisos, a banda dels professionals d’aquests recursos, també ens referim a persones d’altres equips de la institució que han hagut de complementar les tasques que les residències no podien assumir. Parlem de suport, cerca de material, subministrament de menjar.. l’equip s’ha sentit fort i exigit.
Hi ha hagut una bona comunicació i solidaritat entre els professionals per tirar endavant situacions que haguessin pogut ser greus. L’equip ha respòs d’una forma molt professional.
CONTEXT POLÍTIC. PROPOSTES SOCIALS
Sovint parles de Distòpia, el contrari d’Utopia. Podríem definir així el període que ve?
Podríem parlar de la utopia viable que consisteix en definir els objectius i caminar cap aconseguir una atenció social realment adaptada a les necessitats del país i dels seus ciutadans. La situació de crisi social actual juga en contra d’aquests objectius. Fem passos en direcció contrària a les millores de les polítiques socials. El que hem perseguit durant molts d’anys, a través d’ institucions del Tercer Sector Social, és tenir els recursos suficients però, sobretot, les polítiques socials adaptades a les necessitats dels col·lectius més vulnerables. Aquest és un desig i un objectiu que es converteix en una utopia que ha de ser viable.
El que no podem fer com a col·lectiu és mantenir-nos passius i resignats davant la realitat que estem vivint i el futur que ens espera. El tema del coronavirus ha agreujat la situació i s’augura un deteriorament del model de país i la inquietud pels drets dels ciutadans.
Quin és el camí per a pal·liar aquesta situació permanent de manca de recursos per assolir una atenció social òptima?
La lluita és treballar per una fiscalitat social. Els drets dels ciutadans han d’estar garantits i no han de dependre del que faci la societat civil per a resoldre problemàtiques greus. La societat civil està substituint, en gran part, les polítiques que haurien de cobrir les administracions. Ara és un moment de crisi i no hi ha altre que agrair la dependència del voluntariat i d’iniciatives ciutadanes, bancs d’aliments d’habitatge o que algunes institucions tinguin un criteri de beneficència que ajuden a millorar la qualitat de vida de persones en situació de vulnerabilitat, però no n’hi ha prou. Això no és la solució.
D’aquí molt poc temps ens haurem d’afrontar una altra vegada amb una ona de demanda difícil d’atendre. Necessitats bàsiques, salut mental… Per tant, encara que en aquest moment és una utopia parlar de polítiques socials pressupostàries i de fiscalitat que pugui garantir aquestes polítiques és una assignatura pendent i ja ens hi hem de posar.
Què creus que hem pogut aprendre de la crisi del 2008 que no s’hauria de repetir en aquesta ocasió?
La crisi del 2008 encara no s’havia superat quan ha aparegut una nova crisi amb la pandèmia actual.
La congelació de polítiques socials, retallades i congelacions pressupostàries van comportar la debilitat de l’estat del benestar, que ha portat més injustícia social, més desigualtat. Partim d’aquesta herència. Analitzar el que va passar a la crisi del 2008 ha de ser de gran ajuda per proporcionar major seguretat en la presa de decisions, no cometre els mateixos errors i, sobretot, aplicar solucions del que hem après.
Les polítiques a la ciutadania més vulnerable han de ser més justes i eficaces. No ho van ser ni ho són. Les necessitats que apareixen a partir d’aquesta Pandèmia no són noves sinó que ja existien i ara s’han agreujat. En el nostre sistema, a Catalunya, el que estem abraçant són les rendes garantides, podria ser també una renda garantida per la infància. Anem avançant en polítiques socials però de manera molt lenta i poc resolutiva. Les polítiques d’ajuda haurien de ser reals i eficients i desenvolupar-se a una velocitat que es correspongui amb les necessitats.
Què podem fer des de les entitats per a ajudar a que la situació millori?
El Tercer Sector Social té molt clares i molt plantejades les necessitats bàsiques que hi ha actualment per a cadascun dels col·lectius. Per exemple, si parlem d’infància en risc, aquest col·lectiu ha patit històricament importants dèficits pressupostaris i organitzatius i, tot i això, el sector no millora les seves condicions econòmiques des de fa anys. És veritat que en els últims cinc anys hi ha hagut un increment extraordinari de joves migrants a atendre i, si hi sumem la pandèmia, s’han triplicat les necessitats, però el problema pressupostari persisteix amb els anys.
Les organitzacions no lucratives estan dotades de professionals amb una gran capacitat de treball. Això ens ha reforçat l’experiència i la capacitat de fer aportacions i d’incidir sobre les polítiques públiques, de parlar de polítiques socials. Així mateix, algunes han començat a fer treballs d’investigació (de recerca). Des de la nostra entitat hem fet algun estudi sobre la salut mental i l’atenció dels col·lectius atesos. Això és una línia important a treballar: sortir de la precarietat en que es troba la recerca.
L’atenció a persones vulnerables tira endavant gràcies a la implicació dels equips professionals però, per arribar a una atenció òptima, caldrien millores pressupostaries i de recursos que han d’estar garantits des de l’administració pública.