Skip to content

21.02.2021 | Article d’opinió de Josep Maria Lluch, director general de la Fundació Acollida i Esperança, a Social.cat

En deu anys a la Fundació Acollida i Esperança hem passat de tenir dos pisos d’autonomia a gestionar 21 pisos compartits. Era això el que realment volíem? El 2011 l’entitat crea el Servei d’Acompanyament a la Vida Autònoma (SAVA) per facilitar l’alta de persones que vivien en llars residències. Per a aquestes persones passar d’un recurs residencial amb atenció 24 hores a viure totalment pel seu compte és un salt massa gran. 

L’objectiu inicial era donar suport a la persona i acompanyar-la en l’accés al dret a l’habitatge, ja fos tenint-ne un a nom seu, compartint-lo, rellogant o en un dels dos pisos de l’entitat. Però la realitat d’aquest dret vulnerat s’ha anat imposant: la gran majoria de persones que acompanyem no tenen capacitat econòmica per accedir-hi en el mercat lliure i tampoc no n’hi ha prou oferta pública. Per això, any rere any, l’entitat ha anat posant en marxa nous pisos d’autonomia on poden conviure entre dues i tres persones amb l’acompanyament puntual de l’educador del SAVA.

Podríem dir que passar de dos a 21 pisos en deu anys és un èxit i que el creixement ha estat força orgànic. De fet ha estat un creixement avaluat i acordat, i no pas una acció reacció. Però és el que volíem? El que realment volíem, i volem, és acompanyar persones que provenen d’una situació d’exclusió social complexa (amb problemes de salut, soles, amb pocs ingressos econòmics, sense feina ni habitatge, amb un passat d’addiccions…). Persones que han fet un bon procés en una llar residència, aconseguint sortir d’una situació de carrer, i que desitgen viure d’una manera independent.

Tant de bo hi hagués un parc públic d’habitatge social que en facilités a les persones que acompanyem. Així ens hauríem pogut centrar més en la millora de l’acompanyament i en generar vincle amb les persones i no tant en la cerca d’habitatge, en la rehabilitació d’aquest, en moblar-lo, en la gestió posterior… Darrere de la posada en marxa de cada pis hi ha molta feina. De vegades pensem que hi ha hores i hores dedicades a gestió que haurien pogut dedicar-se a altres coses. No obstant això, benvinguts siguin aquests 21 pisos i ben invertit el temps que hi hem dedicat per permetre a gairebé 60 persones accedir a un habitatge i viure d’una manera més independent. I que la gestió no ens faci perdre vincle amb les persones.

La pregunta inicial de si “era això el que realment volíem?” té trampa perquè no importa tant si volem o no volem com a entitat, sinó si donem resposta o no a les necessitats de les persones que acompanyem, encara que això ens porti a treballar en àrees que no desitjàvem o no havíem previst en un principi. I vigilant que la gestió no ens porti a perdre l’essència de la nostra aportació, que segueix sent establir vincles amb la persona com a palanca del procés de recuperació.

Com a entitat social continuarem treballant i mirant de sumar esforços amb altres entitats per fer front a la problemàtica de l’accés a l’habitatge. Però també hem de continuar fent-la visible, sensibilitzar i fer xarxa per defensar el dret a l’habitatge. Perquè l’habitatge ha esdevingut un tema prioritari en la lluita contra l’exclusió social.

  • Comparteix: