05.08.2013 | Article de Montse Mas, treballadora social, Secretària de la Junta de Govern i coordinadora de la Comissió d’Emergències del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya; publicat a Social.cat

Els professionals dels serveis socials bàsics ens preguntem: per què el projecte de Llei de racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local aprovat pel Consell de Ministres del Govern espanyol? Per què ara s’ha de modificar el model de serveis socials que tant ha contribuït a evitar situacions de pobresa i desigualtat? Per què ara aquesta invasió i supressió de competències en matèria de serveis socials? Per què ara ens fan retrocedir cap el model de l’assistencialisme, la centralització i la privatització? Per què ara ja no compten els consensos social, professional, tècnic? I el consens polític?

Els professionals dels serveis socials bàsics estem al costat de la població vulnerable, de la població que pateix, de la població que està perdent els seus drets. Aquests professionals, que en els darrers anys hem treballat amb molt esforç per assolir un nivell òptim de benestar i cohesió social, de participació democràtica i de qualitat de vida, ara veiem com en un no res, amb l’aprovació d’aquesta nova llei, ens canvia de forma dràstica tot el que s’havia anat assolint.

Les competències municipals en matèria de serveis socials, que tant hem lluitat per preservar, es redueixen a “l’avaluació i informació de situacions de necessitat social i l’atenció immediata a persones en situació de risc o exclusió social”. A més, se sotmeten a l’avaluació econòmica amb un “cost dels estàndards dels serveis” que es fixaran des de l’Estat.

Què hem de fer? Seguir acompanyant la població en aquests processos de destrucció de drets? Els experts ens ajuden a interpretar aquest projecte de llei amb algunes consideracions, com ara que és una llei marcada bàsicament pel seu caràcter econòmic– pressupostari. L’estabilitat pressupostària és el principi que ha de regir les actuacions de totes les administracions públiques, i per tant hem d’entendre que es tracta bàsicament de reduir i controlar despeses. Contràriament, ens trobem amb una situació d’emergència social que el que requereix és incrementar i potenciar els recursos necessaris per garantir els drets de la població.

El projecte estatal pot entrar en conflicte, però, amb alguns Estatuts d’Autonomia, entre ells el de Catalunya, que estableixen competències exclusives en règim local i serveis socials.

L’element clau per garantir els drets dels ciutadans és una bona i clara definició de les competències, les responsabilitats i el finançament dels serveis i les prestacions. En aquest sentit, la definició que fa el projecte de llei és d’una enorme ambigüitat, la qual cosa dificulta entendre les funcions i les prestacions que inclou, per tal de determinar costos i fons de finançament.

S’observa una reducció del dret i de la capacitat efectiva de les entitats locals a ordenar i gestionar serveis públics en benefici de la població. Es redueixen les competències pròpies en l’àmbit dels serveis socials i dependrà de la dimensió del territori que algunes d’aquestes es converteixin en delegades, o bé per la Generalitat o bé per la Diputació.

Les modificacions es poden resumir en tres aspectes clau: recentralització de les competències, retorn a accions benèfiques i assistencialistes (allunyant-nos de l’Estat del Benestar, de la prevenció, de la promoció de l’autonomia i dels drets dels ciutadans) i prioritat per la iniciativa privada. En definitiva, es pretén reduir dràsticament els serveis socials, que són claus en la lluita contra l’exclusió social i la marginació, en uns moments d’emergència social.

A més, els objectius purament econòmics fan preveure un reajustament en les plantilles dels ajuntaments amb conseqüències difícils de predir. A banda dels serveis que perdran alguns ajuntaments –perquè la nova llei els pot incloure com a competències impròpies—, caldrà traspassar personal (treballadors i educadors socials) a la Diputació o la Generalitat.

Els que estem a primera línia, ens preguntem on aniran a parar la universalització dels serveis socials, els drets de ciutadania i l’atenció professional de qualitat. Quines respostes personalitzades, preventives i comunitàries podrem oferir?

Mentrestant, el patiment de la població s’estén i cada vegada és més profund. Convé recordar la frase: “una cadena és tan forta com la més feble de les seves anelles”. I ser conscients que, si per una raó econòmica desapareix tot el que s’ha anat construint al llarg de 25 anys, la cadena d’aquesta societat, que pretenia ser forta, esdevindrà –potser irremeiablement— feble.