Skip to content

218.06.2015 | Article de Rosa Balaguer, directora del Casal dels Infants, publicat al suplement +persones d’El Periódico de Catalunya

Fa temps que des de diferents àmbits denunciem que la desigualtat social afecta cada vegada més persones i barris del nostre país. En aquest sentit, l’OCDE ha publicat un informe (¿Per què menys desigualtat ens beneficia a tots?) en el qual alerta que la pobresa es dispara especialment allà on, a més a més d’augmentar l’atur i la precarietat laboral, s’han portat a terme importants retallades socials. Fa pocs dies, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) ho confirmava: segueix creixent la pobresa infantil, en un context on disminueixen els ingressos familiars i s’accentuen les desigualtats. La radiografia és terrible, però ho és encara més quan pensem, i escoltem, que darrere de dades i xifres hi ha moltes persones, amb noms i cognoms, que pateixen.

Quan parles amb aquestes persones, el crit és unànime. «¡Volem treballar!» és el que més ens repeteixen les mares i pares del Casal. No volen caritat. I quan escoltes totes aquestes persones que viuen un dia a dia tan dur i els mires als ulls, se’t clava ben endins el dolor i l’angoixa que suposa no poder tirar endavant la família. Una tristesa que es contagia, sobretot quan et diuen: «Amb feina ho puc fer tot, però sense feina no puc fer res».

El context econòmic exclou un elevat nombre d’aquests pares i mares del mercat laboral des de fa massa temps. Acumulen deutes, impagaments, avisos de desnonament … i «el problema no és arribar a final de mes, és arribar a dissabte». «Em sento responsable de la felicitat dels meus fills», ens diuen, i es desesperen, perquè això és el que passa quan un no els pot oferir el que necessiten i veu com els més petits interioritzen i normalitzen la desigualtat.

El sistema no està funcionant i el rescat de les persones també ha fracassat. Amb les prestacions que s’ofereixen avui en dia no n’hi ha prou per aconseguir sostenir un dia a dia amb dignitat. I aquesta realitat, lluny de fer-nos plantejar què estem fent malament com a societat, genera un efecte qüestionador de les capacitats d’aquests pares i mares, que viuen i senten aquesta culpabilització social. Escoltar-los ens enfronta a una veritat esborronadora: tenir feina (digna i en condicions) o no tenir-ne, no és únicament el que ens separa de poder tirar endavant o no. És el que ens separa de veure’ns o no qüestionats com a persones i com a pares i mares.

Actualment, el nostre sistema social gestiona misèria i fa caure en picat la idea d’un model que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els nens i nenes. Per poder fer front a la pobresa, l’exclusió i la desigualtat als barris cal donar suport integral a aquestes famílies. Necessitem mesures transformadores que situïn les persones en el centre de tot i abandonar d’una vegada models assistencials encara més estigmatitzadors.

La desigualtat, les situacions d’exclusió, el dolor i el desconeixement poden generar barreres entre nosaltres i deshumanitzar una societat que pateix. Fa falta estar atents i no perdre la mirada. Hem de mirar als ulls i combatre plegats les causes i les conseqüències d’aquest sistema social injust.

  • Comparteix: