20.11.2015 | Article de David Nadal, coordinador de la Comissió d’Infància i Família del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, publicat al canal ‘STOP desigualtats’ de FAN
El marc jurídic que ens empara i la realitat van sovint per camins diferents, però els avenços assolits sobre el paper s’han de fer valer i reivindicar perquè es compleixin. El 20 de novembre, Dia Universal de la Infància, commemora la data en què l’Assemblea de les Nacions Unides va aprovar la Declaració dels Drets de l’Infant l’any 1959 i la Convenció sobre els Drets de l’Infant el 1989. Documents en què s’estableix que els infants disposaran d’oportunitats i serveis per poder “desenvolupar-se físicament, mentalment, moralment, espiritualment i socialment d’una manera sana i normal”, i que tindran dret a “créixer en bona salut”, “disposar d’alimentació, habitatge, esbarjo i serveis mèdics adequats”, així com a rebre una “educació gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental” que “afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d’igualtat d’oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat”.
Què ens trobem en realitat? A Catalunya, gairebé un terç dels menors de 16 anys que viuen en situació o risc de pobresa. Una situació que no es redueix a la manca de recursos materials, sinó que “es caracteritza per la privació contínua o crònica dels recursos, la capacitat, les opcions, la seguretat i el poder necessaris per gaudir d’un nivell de vida adequat”, tal com recull el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides. En el cas específic de la pobresa infantil, la UNICEF inclou en la seva definició que patir-la “impedeix [als nens i les nenes] gaudir dels seus drets, assolir el ple potencial o participar com a membres plens i en peu d’igualtat de la societat”.
La problemàtica no és nova, però la crisi dels darrers anys ha aguditzat els dèficits que pateix la infància més vulnerable. A Espanya i a Catalunya, el sol fet de tenir nens representa per a les famílies desafavorides un factor d’empobriment degut a que les polítiques públiques no compensen el cost associat a la cura y la manutenció dels infants. Així ho assenyala un informe de la Fedaia que, entre els factors que impedeixen a molts infants trencar el cercle viciós de la reproducció de la pobresa, hi inclou les dificultats per accedir a un habitatge digne, l’abandó prematur del sistema educatiu, els problemes de salut mental i les dificultats per accedir a activitats extraescolars i lúdiques fora de l’horari lectiu.
La gravetat del fenomen rau no només en la injustícia que suposa per als infants que veuen vulnerats els seus drets, sinó també en el fet que compromet negativament la societat futura. És per aquests motius que des de la Comissió dInfància i Família del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya alertem sobre la situació mitjançant undictamen professional en què exposem la realitat que veiem dia a dia i instem el Govern de la Generalitat a aprovar prestacions i serveis adreçats als infants i a llurs famílies de caràcter universal i garantits, en la línia del que planteja la ILP per una Renda Garantida de Ciutadania pendent de debat i votació al Parlament.
Com a professionals de la primera línia d’atenció directa, els treballadors i les treballadores socials ens veiem obligats a denunciar les mancances del sistema de protecció actual per promoure millores i avançar en el desenvolupament d’un model capaç d’assegurar el compliment dels drets i de donar resposta a les demandes de la ciutadania. En aquest sentit, constatem que les prestacions d’urgència social que gestionem des dels Serveis Socials Bàsics no cobreixen les necessitats de les famílies sense ingressos ni en la seva totalitat ni de manera indefinida, ja que estan concebudes per atendre situacions d’urgència puntual i de subsistència, però no per compensar les mancances estructurals d’altres sistemes de protecció com són els d’habitatge, feina, educació, salut o garantia de rendes.
Denunciem, així mateix, que la manca de recursos vulnera els drets fonamentals dels infants a la salut, al lleure, a la protecció contra els maltractaments i als suports educatius suficients quan hi ha necessitats educatives especials, entre altres, i reclamem la creació d’instruments adequats i complementaris a la intervenció social que afavoreixin l’apoderament i potenciïn l’autonomia personal, familiar, econòmica i social.
Tornant a les grans paraules de les declaracions universals com a horitzó al qual no renunciem, les Nacions Unides establien el 1959 que “la humanitat ha d’atorgar a l’infant el millor d’ella mateixa” i que els nens i les nenes han “han de ser educats en un esperit de comprensió, tolerància, amistat entre els pobles, pau i fraternitat universal, i amb plena consciència que ha de consagrar les seves aptituds i energies al servei dels seus semblants.” Ens queda molt de camí per recórrer!
