La presa de consciència davant l’ús de l’acrònim MENA, denominació o neologisme que s’ha estès al nostre país des de 2011 amb un elevat ressò i ús social, tant als mitjans de comunicació, com per part dels i les professionals, ha fet que es modifiqués la intenció inicial d’escollir-la com a paraula de l’any 2019 per part de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra. Ha calgut una campanya de múltiples organitzacions socials que denunciava el caràcter estigmatitzador i segregador d’aquesta paraula, que condemnava aquests i aquestes joves a un destí social prefixat.

Hem d’alegrar-nos que així hagi estat. En el fons no és res més que un avenç més en la lenta marxa de normalització en les denominacions que ens ha portat a prendre consciència que fer servir, socialment i professionalment, paraules com subnormal, idiota, minusvàlid, gitano, moro, drogoaddicte, delinqüent, Asperger, TDAH, immigrant, etc. acaba resultant estigmatitzador i oculta les persones que hi ha al darrere de l’adjectiu. Les persones i els seus drets.

Però, molt probablement, aquells i aquelles professionals, així com la ciutadania que s’ha afegit a aquestes campanyes, faran servir en el seu llenguatge habitual, sense cap mena d’auto interpel·lació, l’adjectiu “menor” per referir-se a un cert tipus d’infància o, moltes vegades, com a suposat sinònim d’infant, noi, noia, nen, nena, adolescent o jove.

La primera discriminació és aquella que es produeix en la denominació: perquè quan el llenguatge es fa servir des de l’ús d’adjectius en l’acció social i socioeducativa per classificar, normativitzar o simplificar, pot significar la creació d’una nova categoria diferent de persones. Cap de nosaltres fem servir la paraula “menor” per a referir-nos a la infància que ens envolta. Els menors, simbòlicament, són una altra infància.

No diferenciar el que és igual: la diferència és l’antònim d’igualtat. La diferència és el que no és igual a la suposada norma(litat). La diversitat són les múltiples manifestacions de la mateixa cosa. Mesurar les diferències sempre ha estat un acte de classificació dels diferents grups socials, creant classes i categories amb situacions i drets diferents.

Per què hauríem o necessitaríem diferenciar el que és igual? Potser alguns pensin que així estan facilitant la “inclusió” de l’infant, però el resultat no és un altre que la “segregació”, fet que materialitza una potent paradoxa.

La indiferència com a principi de la ciutadania. Manuel Delgado ens recorda com el dret a la indiferència -entesa com la no diferència- és la base fonamental del principi de ciutadania, i que el primer factor de l’exclusió és el que obliga certes persones a fer el que els ciutadans amb plens drets es negarien a fer: passar-se el temps donant explicacions. No hi ha “nens, nenes i menors”, tots són infants amb els mateixos drets. Tal com ens recordava Ibrahin en el programa de televisió Salvados: “Soy Ibrahim Zaitar y ese es mi apellido, no es Ibrahim Zaitar MENA”.

El confinament social des del llenguatge. Si en les nostres pràctiques quotidianes, en qualitat de professionals de l’educació i de l’acció social, fem un ús de paraules, especialment adjectius, com ara estranger, menor, refugiats o MENA (màxim exemple de paraula estigmatitzant: un acrònim compost de múltiples adjectius), estarem contribuint a la consolidació de l’espai social on confinar les persones a les quals així anomenem assignant-les destins socials de drets disminuïts, que moltes vegades seran poc més que “atorgar-los-hi condició de pobres”, com acostuma a dir Mònica Gijón.

El següent pas en l’ordre de l’acció passarà -en el fet social i socioeducatiu- per organitzar la nostra resposta segons recursos especialitzats per a aquestes categories de persones que hem delimitat, diferenciant-les de les respostes normalitzades i normalitzadores que apliquem a la resta. I tot això, des d’una lectura externa. En molts dels casos, sembla que respon més a una política de contenció i de gestió diferencial que no pas d’inclusió.

Interpel·lar-nos sobre aquestes paradoxes i sobre la nostra responsabilitat és ineludible com a professionals de l’acció social, com a educadores i educadors i com a formadores i formadors.

Potser, igual que hem posat damunt la taula la inconveniència de l’acrònim MENA, hem de fer el mateix amb l’adjectiu “menor” com a sinònim d’infant. Tal com ja han iniciat a fer alguns i algunes, com l’escriptora Tina Vallès, fet del qual ens congratulem.