Skip to content

09.03.2021 | Article d’opinió de Sira Vilardell, vicepresidenta d’ECAS, a Social.cat

Aquests darrers mesos estem veient com la pandèmia de la Covid-19 ha provocat, i encara ho està fent, un fort impacte no només en la salut, sinó també en l’àmbit social i econòmic, provocant una crisi sense precedents. Malgrat que l’origen d’aquesta crisi no han estat els desequilibris del sistema econòmic, com en les anteriors, els impactes, una vegada més, estan sent molt més acusats en les dones. Les desigualtats estructurals de gènere amb les que convivim, algunes massa normalitzades fins i tot, fan que la pobresa i la vulnerabilitat es visquin de manera diferent en ambdós sexes. És cert que el virus no hi entén de gènere ni condicionants socials, però és evident que els seus efectes sí.

Són les dones les que han estat més exposades a la infecció, per ocupar majoritàriament les professions més vinculades a la gestió de la pandèmia: sanitàries, cuidadores, caixeres, o treballadores de la llar. En les residències de gent gran, per exemple, el 90% del personal contractat són dones. Són elles també les que ja ocupaven els llocs de treball més precaritzats, i això les ha fet més vulnerables per afrontar aquesta nova crisi, situant-les en un risc de pobresa que no ha parat de créixer fins a arribar al 20%, i al 47% en el cas de dones monoparentals.

Elles, de forma majoritària, han hagut de suportar una sobrecàrrega per assumir en molts casos les tasques de cura dels seus infants i de la llar, amb les escoles tancades i seguint treballant o teletreballant, amb jornades inacabables. Realitats dures i complexes que mostren una feminització de la pobresa que no comença i acaba amb cada crisi, sinó que s’aprofundeix, i es fa més gran amb cadascuna d’elles.

Una feminització de la pobresa que no permet l’empoderament econòmic ni la plena autonomia de les dones, i limita el seu accés als recursos o als drets més bàsics com l’habitatge, l’educació o la salut. La pobresa en les dones és també sinònim de menor protecció davant la violència masclista que moltes d’elles pateixen, i és també un obstacle a la participació plena de la vida política. Un obstacle als seus drets.

L’augment de la pobresa femenina és un impacte més, potser el més devastador fins ara, d’un sistema capitalista, patriarcal i productivista que genera desigualtats i desprotegeix les dones pel fet de ser dones. La crisi que ens sacseja actualment ha posat en evidència que els impactes que avui veiem clarament en les dones són el resultat de molts anys d’una política i un sistema que no ha volgut posar al centre la vida de les persones i que no ha volgut mirar com les cures eren indispensables per al sosteniment d’aquesta vida.

Acabar amb la feminització de la pobresa passa per compromisos i polítiques que lluitin contra les desigualtats de gènere que encara vivim i garanteixin els drets de les dones. Polítiques feministes, amb perspectiva de gènere, que dignifiquin, professionalitzin i posin la mirada en les cures, no només com a un instrument per sostenir el mercat de treball, sinó com a indispensables per al benestar de les persones.

Necessitem polítiques públiques que sorgeixin de la participació ciutadana. Per això cal també un compromís social i una corresponsabilitat de la ciutadania, d’una ciutadania forta, organitzada i empoderada, en la que els moviments feministes i ecologistes prenguin el relleu i comencin a cooperar per generar canvis profunds. Construint des de la mateixa comunitat per a garantir una societat més justa. I aquí les dones hi tenim un paper clau.
Només amb voluntat política i corresponsabilitat de la ciutadania podrem fer front a la pitjor pandèmia de la nostra època, la pandèmia de la desigualtat i la pobresa.

  • Comparteix: