04.02.2014 | Article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat avui a El Periódico de Catalunya | veure en PDF
Estic segura que un elevat percentatge de la població catalana s’ha plantejat la seva resposta a les dues preguntes de la consulta sobiranista. Jo també ho he fet, i tinc moltes preguntes que en aquests moments ningú ha respost encara i que em dificulten la resposta a la segona qüestió.
És evident que la relació actual amb el Govern de l’Estat espanyol és insostenible i que és necessari un canvi radical, una relació diferent. El procés dels darrers temps fa impossible el manteniment d’un acord harmònic i equilibrat sense modificar el marc legal que regeix la nostra autonomia. Però quan em pregunto per la independència, em sorgeixen moltes altres qüestions prèvies.
Em pregunto si la independència ens permetrà construir una societat més igualitària, amb una fiscalitat justa que faci pagar més als qui més tenen; si tindrem un Estat del Benestar fort, amb la inversió social necessària per garantir els drets individuals i socials de la ciutadania; si desapareixerà la pobresa i l’exclusió; si no haurà cap persona dormint al carrer perquè es garantirà el dret a l’habitatge; si no hi haurà famílies sense cap ingrés, ni infants patint privacions o malnutrició; si no faran falta els bancs d’aliments; si les escoles integraran la població immigrant, i si s’acabarà amb el fracàs escolar i el problema d’ensenyar en català.
Em pregunto també si els CIE desapareixeran de casa nostra; si la sanitat serà per a tothom indiferentment del color, la cultura, les creences o el temps que es visqui fora el país; si l’atur baixarà fins equiparar-se, com a mínim, als nivells europeus i les polítiques actives d’ocupació retornaran amb la capacitat que requereix el moment actual; si els nostres joves se sentiran útils a la nova societat i, tant si marxen com si es queden, desitjaran treballar per al nou país; si tindrem lleis justes que garanteixin una renda mínima a la ciutadania, una llei de l’avortament equilibrada que reconegui els drets de les dones i dels infants, i una llei de l’autonomia personal que cobreixi les necessitats de les persones dependents.
I, per últim en el capítol de les polítiques socials i del benestar, em pregunto si es farà prevenció i es deixarà de banda l’assistencialisme d’avui…
Però també se’m plantegen moltes altres qüestions en relació a la vida ciutadana del dia després a la independència. Em pregunto, i no tinc resposta encara, si oblidarem l’argument que ‘la culpa és de Madrid’; si deixaran de caler les balances fiscals perquè tots els impostos els recaptarem nosaltres; si haurem d’anar als Mossos a fer-nos el passaport català; si la llengua castellana perdrà l’oficialitat o es mantindrà com a llengua minoritària; si perdrem els noms de carrers i organitzacions que ens recordin el passat que no volem; si aconseguirem una nova llei de partits i el nou sistema electoral que fa tants anys que reclamem; si tornarà a ser vigent tot l’articulat de l’Estatut que vàrem votar; si Europa ens voldrà o no; si haurem de travessar fronteres per anar a la capital del regne actual; si serem una república o una monarquia; si desapareixeran els partits d’obediència estatal; si l’Administració corregirà la complexitat actual i serà més reduïda, transparent i participativa; si desapareixerà la corrupció dels àmbits econòmic i polític; si la corresponsabilitat en la construcció del nou país serà una realitat viscuda i compartida per la majoria.
Se’m dirà que plantejo una utopia, i és cert, però també ho és pensar que l’endemà de ser independents tot estarà resolt. Estic segura que de problemes en tindrem molts, i no serà fàcil, però superarem millor el repte si comencem a tractar la població com a ciutadans actius i corresponsables del procés. No espero resposta a tots els meus interrogants, però hauríem de concretar un marc que defineixi la societat en què el poble de Catalunya desitja viure en el futur. Com sovint dic, podríem acceptar una nova societat on fóssim més pobres, però no més desiguals, i aquest principi fonamental exigeix explicar avui, abans de votar, quin serà el nostre futur model social i econòmic.
Crec sincerament que la proximitat al poder de decisió és un avantatge i que el pacte d’una majoria de partits per un canvi tan important és una garantia de que les coses es poden fer millor, però per poder votar amb responsabilitat és necessari avançar vers la consulta amb un treball dels partits i de la societat per respondre a aquestes i moltes altres preguntes. Perquè una acció que tindrà conseqüències majors que cap altra votació celebrada durant la nostra jove democràcia no es pot fer sense coneixement del que comportarà.