23.12.2021 | Nota de premsa
- El 9,9% que suposen les partides socials sobre el total del pressupost manté la infradotació crònica d’un pilar bàsic de l’Estat de Benestar que continua menystingut respecte a salut (26,6%) i educació (18,4%)
- La partida destinada a Renda Garantida de Ciutadania no es pot reduir en cap cas i l’harmonització amb l’Ingrés Mínim Vital ha de servir per millorar la prestació, facilitar l’accés i ampliar la cobertura en coherència amb el rumb que marca el pilot de Renda Bàsica Universal
En relació als Pressupostos del Govern de la Generailtat per al 2022 aprovats avui al Parlament, la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) demana que l’increment de les partides destinades a drets socials –agrupades en les àrrees de Protecció social, 3.110 milions d’euros; Promoció social, 50 milions d’euros; i Habitatge i territori, 997 milions d’euros– vagi acompanyat d’un nou enfocament basat en la prevenció i la garantia dels drets socials. L’augment situa l’àrea de drets socials en un 9,9% del total dels pressupostos que manté el desequilibri entre els tres pilars bàsics de l’Estat de Benestar, que en tots tres casos (també Salut, que representa un 26,6% del total, i Educació amb un 18,4%) cal reforçar per fer efectius els drets amb serveis públics de qualitat i garantint-ne l’accés a tota la població.
ECAS reclama universalitat en l’enfocament dels serveis socials i d’atenció a les persones per superar el paradigma assistencialista i reactiu que estigmatiza i no transforma de manera estructural els contextos que generen pobresa i desigualtats. En aquest sentit, a banda d’una major inversió social –tal com reclama el darrer informe d’indicadors socials INSOCAT— cal superar el model de protecció i promoció social actual, fragmentat, discrecional i pal·liatiu, i apostar per un sistema construiït sobre la lògica dels drets i la justícia social que asseguri la igualtat d’oportunitats.
Millora de la Renda Garantida de Ciutadania
En el cas de les polítiques de garantia de rendes, el baixíssim grau de cobertura assolitper la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), al voltant del 10% de la població en situació de pobresa, fa inacceptable qualsevol reducció del pressupost que s’hi destina i els 400 milions d’euros previstos estan per sota de l’import executat el 2020 (427M€, 39 més dels pressupostats) i dels 430M€ previstos el 2021. Sabent que cal ampliar l’abast de la prestació, en cas que s’alliberin recursos per la injecció de l’Ingrés Mínim Vital (amb un grau de cobertura a Catalunya fins i tot més baix, del 5%, i no harmonitzat encara amb la RGC), aquests s’han de destinar a millorar la RGC en els següents termes:
- complementarietat amb els ajuts a l’habitatge
- compatibilitat amb les rendes del treball inferiors a la RGC en qualsevol supòsit
- reducció de l’empadronament a un any,com en el cas de l’IMV
- reducció de l’edat mínima als 18 anys de manera genèrica, no limitada a determinats col·lectius
- eliminació del requisit de comptar amb permís de residència, amb prioritat per a les famílies amb menors
- eliminació de la condicionalitat per a un tram de la prestació, garantint la quantia completa a totes les persones beneficiàries
- augment del complement per fills a càrrec
- i actualització de la quantia que es percep, vinculada a un índex de referència (IRSC) que continua congelat des de fa més d’una dècada.
Tal com reclamàvem fa uns dies arran de la jornada ‘Renda Bàsica Universal: un full de ruta realista’, el pla pilot de RBU ha de marcar el rumb de les polítiques socials i tant la RGC com la resta de mesures per combatre la pobresa i les desigualtats han de ser coherents amb la voluntat de garantir uns ingressos mínims i una vida digna a tota la població. Un enfocament que s’ha de traslladar també al terreny de l’habitatge, en què celebrem el compliment del compromís d’investidura d’ampliar la partida fins als 1.000 milions d’euros però caldrà analitzar el detall i, sobretot, veure’n l’execució per aturar la sagnia dels desnonaments i revertir una situació crítica d’exclusió residencial i infrahabitatge que afecta segments molt amplis de la població. Cal passar de l’estratègia de resistència a la prevenció i aprofundir en l’adequació dels recursos habitacionals a les necessitats de les unitats de convivència, tant pel que fa a les característiques dels habitatges com des del punt de vista territorial.
Mercat laboral i polítiques integrals
En l’àmbit laboral, l’increment en gairebé 73 milions d’euros de les partides destinades a programes d’ocupabilitat, autoocupació i integració laboral (passen de 1.363 a 1.435M€) resultarà probablement insuficient, malgrat la injecció dels fons europeus, davant de problemàtiques i mancances estructurals. Les entitats que porten dècades treballant en la inserció sociolaboral de col·lectius en risc reclamen garantir la continuïtat i l’estabilitat de les Polítiques Actives d’Ocupació, acabant amb la inseguretat jurídica, la incertesa, l’infrafinançament i els retards en els pagaments per part de l’Administració, que obliguen les entitats a avançar els diners (sense poder justificar les despeses financeres per disposar de tresoreria) i a cofinançar els serveis, malgrat ser entitats sense afany de lucre. La multiplicitat de convocatòries de subvencions han de donar pas a la concertació plurianual, amb una distribució equilibrada en el conjunt del territori i amb inversions en digitalització per garantir la plena cobertura. L’escletxa digital i la creixent tendència de l’Administració a canalitzar els tràmits per mitjans virtuals agreugen el col·lapse i les dificultats de les entitats per atendre els usuaris amb qualitat.
A falta de veure ‘la lletra petita’ i, sobretot, com es porten a la pràctica els pressupostos, ECAS demana una aposta clara per la prevenció, el foment de l’autonomia, l’enfortiment dels vincles i del teixit comunitari i la integralitat de les polítiques per acabar amb la fragmentació i les respostes parcials. El desplegament del Pacte Nacional per la Interculturalitat i de la Llei d’Igualtat de Tracte i No Discriminació requereixen una inversió específica que permeti incorporar aquestes línies de treball de manera transversal en la construcció d’una societat diversa i que no deixi ningú enrere.
Pel que les entitats d’acció social observen fins el moment, el paradigma continua sent el de la contenció i les respostes pal·liatives, en lloc d’abordar la transformació estructural necessària del model de protecció social per trencar amb l’imaginari que situa els serveis socials com una xarxa d’últim recurs per a les persones que cauen en la pobresa o en situacions de vulnerabilitat. No es detecten millores, per exemple, en el desplegament del model SIS en l’àmbit del suport a les famílies, ni una política real de prevenció als barris amb serveis socieducatius, preventius i comunitaris. La previsió de prestacions per naixement de fill, adopció o tutela i/o acolliment es manté, així com també la dotació per a les entitats que gestionen Serveis d’Orientació i Atenció a les Famílies (SOAF), malgrat la previsió d’augment del nombre de famílies ateses.
