Aproximar-nos a les situacions que viuen les famílies monoparentals a Catalunya implica obrir un calaix de sastre on conflueixen una enorme diversitat de realitats, en moltes ocasions invisibilitzades. Al voltant del concepte de monoparentalitat trobem un ideari d’imatges preconcebudes i d’estereotips que, sovint, no s’ajusten a la realitat.

Les situacions i els processos que deriven a ser família monoparental són molt diversos i no sempre estan determinats per una decisió personal i/o per un ordenament jurídic, com és el cas de les mares i els pares adoptius. Poden venir produïts per una ruptura de parella, un divorci, una separació de fet o legal, una anul·lació de matrimoni, l’abandonament de la llar, la mort del cònjuge i/o l’absència involuntària (treball en localitat llunyanes, empresonament, etc.).

Aquestes famílies no constitueixen un tot homogeni. Són realitats úniques i és necessari evitar caure en l’error d’unificar i d’homogeneïtzar perquè es probable que estiguem contribuint a invisibilitzar realitats, repetir clixés i mantenir estereotips preconcebuts. Tanmateix, la condició de monoparentalitat no és necessàriament permanent en el temps; en ocasions és una situació sobtada, puntual i/o transitòria, que pot comportar vulnerabilitat i determinats factors de risc que incideixen en el benestar dels seus membres, especialment en els infants i adolescents que la integren.

Des de les entitats socials que treballem amb aquestes famílies som testimoni de les grans dificultats a les quals s’enfronten. Dificultats, per exemple, per tirar endavant amb la criança dels fills/es quan estan soles i no tenen una xarxa de suport; per accedir o mantenir treballs amb horaris compatibles amb la cura dels infants; per accedir a un habitatge amb l’únic aval de la nòmina (si es té la sort de disposar-ne) o d’un sou mínim derivat d’un treball precari i no regulat. De vegades no poden accedir a serveis i prestacions perquè sobrepassen escassament el topall establert o no reuneixen els requisits que fixa l’administració competent (per accedir a la justícia gratuïta, per exemple). Quan estan soles perquè la parella i progenitor del fill/a és absent i no poden fer segons quins tràmits per als quals és necessari, l’absència es manifesta en totes les seves dimensions. I quan no tenen regulada la seva situació administrativa, sovint no disposen ni dels requisits ni dels mitjans per poder tramitar l’acreditació de família monoparental. Aquestes són algunes de les dificultats que han de gestionar aquestes famílies, però n’hi ha moltes més.

Sigui transitòria o permanent la condició de monoparental, l’actual marc regulador estableix que l’administració publica té l’obligació de “garantir la protecció jurídica, econòmica i social de les diverses modalitats de família” (Estatut d’Autonomia de Catalunya, article 40.2). I en aquest sentit s’ha anat desplegant la normativa reguladora que ha establert les bases per a la protecció de la família –perfilant drets i prestacions– adreçades a evitar situacions d’exclusió social i garantint l’interès superior de l’infant. S’ha destacat “la problemàtica específica de les famílies monoparentals i de les famílies nombroses, per tal de fer efectiu el principi d’igualtat” (disposició tercera Llei 18/2003). I “se les ha reconegut en la seva condició de família monoparental, tot regulant les prestacions i ajuts per a les famílies” (Decret 151/2009).

Avenços que han estat impulsats, en gran mesura, per associacions de les pròpies famílies que han estat proactives a l’hora incidir en els poders públics i reclamar el reconeixement de la seva condició i dels ajuts necessaris atesa la seva situació. I en aquest sentit no podem negar els grans avenços aconseguits, però alhora hem de reclamar tot el que s’ha perdut com a conseqüència de la crisis econòmica. I insistir que calen nous mecanismes per donar resposta a les necessitats a les quals s’enfronten aquestes famílies. Mecanismes que contemplin serveis d’orientació, d’acompanyament i d’execució en procediments judicials; l’assignació d’ajuts específics, augmentant la seva quantia i magnitud en funció de la renda i activant suports o accions en funció de la situació per la qual travessi la família. O d’altres com l’acreditació temporal de la situació de monoparentalitat per tal que la família pugui accedir a prestacions i ajuts, entre d’altres propostes.

Actualment l’11% de les llars catalanes són monoparentals, segons l’Enquesta continua de llars de l’INE (Idescat 2018). D’aquestes, quasi un 81% estan a càrrec d’una dona/mare. Dades prou eloqüents, que parlen per elles mateixes, però que no reflecteixen el volum total perquè moltes d’aquestes dones/famílies no estan representades a les estadístiques oficials. Són invisibles.

El proper dia 26 de març, la Comissió de Famílies d’ECAS organitza la jornada Famílies monoparentals: una realitat invisible per posar de manifest totes aquestes situacions. Un espai de debat i diàleg on les famílies, les administracions, la universitat, els serveis educatius i de salut i les entitats socials seurem al voltant de taules rodones per tal de conèixer en profunditat quines són aquestes realitats; quines són les dificultats del seu dia a dia; quins són els seus reptes i les seves demandes; què veuen els i les professionals de l’atenció directa, i quines són les oportunitats que es poden generar.