Catalunya tindrà uns nous pressupostos després de molt de temps. Aquesta és una bona notícia, la mancança ha estat important per les entitats que treballem amb persones amb vulnerabilitat. S’han estancat les aportacions mentre han crescut les necessitats.

Els darrers anys han crescut les necessitats, es perdien llocs de treball i es precaritzaven molts d’altres. La bretxa salarial que afecta les dones ha seguit viva i en augment —arriba a un 26%. Els desnonaments i els preus dels habitatges s’han incrementat —actualment hi ha 53.000 persones sense llar. La pobresa energètica és una realitat cada cop més propera. Augmenta el nombre de treballadors i treballadores pobres —el 23,8% de la població està en risc de pobresa i exclusió, segons l’informe INSOCAT del 2018.

Mentre això passava els fons econòmics dedicats a recursos socials no han crescut i han patit l’aplicació d’un pressupost prorrogat ja de per si minso, atès que partia de l’austeritat de les retallades socials que es van fer el 2012 La manca de recursos també ha fet créixer les desigualtats.

La demanda que fem les entitats és la d’obrir una nova etapa que concreti la despesa social. Els pressupostos que es presenten —i que encara resta aprovar de forma definitiva— han de ser la clau que obri la porta d’aquesta nova etapa.

Ens calen uns pressupostos transparents, que reconeguin el treball social de les entitats i que augmentin els recursos. Cal estabilitat en les inversions socials i més inversió pública. Les necessitats no s’aturen, la violència masclista segueix, la pobresa augmenta, manca l’habitatge assequible i digne, el treball es precaritza i els salaris baixen. Ens calen respostes i ens cal una nova perspectiva.

En aquest sentit cal un compromís clar amb les dones. Som el 51% de la població i exigim uns pressupostos que no ens posin fora del centre. Ens reivindiquem com a subjecte polític dels pressupostos. Calen recursos de tota mena per les dones, i els seus fils i filles, que pateixen situacions de violència masclista. Cal donar suport a les més de 255.000 famílies monoparentals de Catalunya, un 85% de les quals estan encapçalades per dones. La feminització de la pobresa és una realitat que s’ha de superar. Cal apostar per polítiques de dones que avancin cap a l’equitat i per això no n’hi ha prou amb bones voluntats i paraules, calen recursos econòmics i perspectiva de gènere en la despesa pública, deixar de ser invisibles. Tenir en compte les conseqüències de les desigualtats a l’hora de confeccionar uns pressupostos és posar en marxa les solucions per superar-les.

Els pressupostos són el mirall de les polítiques públiques i és evident que les mancances s’han acumulat amb el temps. De forma òbvia han de créixer els serveis públics i, també, han de trobar-se fórmules de suport a les entitats del tercer sector que impliquin dotar de recursos i millorar el dia a dia i l’estabilitat dels projectes que es desenvolupen i que afecten milers de persones.

La construcció d’una societat inclusiva és responsabilitat política i aquesta s’ha de fer palesa en els pressupostos.