09.03.2020 | Article d’opinió de Teresa Crespo, membre de la vocalia de Pobresa d’ECAS; David Fernandez, membre de Coop57; i Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, a El Periódico de Catalunya.
«És tard, però és tot el temps que tenim a mà per fer futur»
Pere Casaldàliga
Va com va. I, tanmateix, no ens volem creure el que ja sabem, malgrat la corrua de dades que narren la crisi viscuda i el lent miratge de la recuperació. Si un dia sura que cada hora una família perd casa seva per impossibilitat de pagar el lloguer, l’altre batem rècords de desnonaments. I l’endemà surt el relator especial per a la pobresa de l’ONU a recordar que la situació de les persones empobrides a Catalunya i l’Estat espanyol és de les pitjors de la UE i que hem perdut una dècada en la lluita imprescriptible per l’erradicació de les desigualtats socials.
No és que quedi molt per fer –que en queda, i moltíssim, i va per llarg–, sinó que s’ha fet tot el contrari. Les dades empitjoren, s’agreugen, es cronifiquen: la pobresa assalariada afecta el 16% dels treballadors (575.000), 944.000 ciutadans estan en pobresa severa i 1.800.000 persones en risc d’exclusió. És a dir, un de cada quatre catalans. I sempre amb rostre de jove, dona, de persona migrada o de persona gran. ¿Som un sol poble? Aquell vell reclam sociopolític tan esperonador nascut sota la dictadura queda avui qüestionat i fragilitzat per les dades socioeconòmiques del darrer Informe Foessa, que cartografia les desigualtats socials a casa nostra. Podríem dir que ja som tres països en un, i en una societat polaritzada. Tres en un, diguem-ho així: 45%, 35,5%, 19,5%. Un 45% viu sota patrons de plena integració social; un 35%, en les dinàmiques d’aquesta precarietat perpètua que ens diuen que ha arribat per quedar-se, i un 20%, sota lògiques d’exclusió social.
Lluny i a prop, el novembre del 2016, Òmnium Cultural, ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) i Coop57 ens ajuntavem per impulsar el projecte Lliures (lde pobresa, d’exclusió, de desigualtats), per posar el nostre granet de sorra, juntament amb tants altres, en aquest combat. No era una estranya aliança ni una singular complicitat entre l’àmbit cultural, el cooperativisme i la intervenció comunitària. Era fruit de l’excepcionalitat social amb què convivim: un diagnòstic compartit –ja innegable–, una reflexió conjunta –que cap país pot ser lliure si no ho és la seva gent– i una proposta en comú –implicar-s’hi a fons i ara–. En escenaris de col·lapse social i extralimitació ecològica, calia un compromís permanent, durador i solidari. Quotidià i que anés amb les llums llargues. I això fem.
Corresponsabilitat civil
Que ningú no es confongui: Lliures com a xarxa no vol substituir ni govern ni l’administració pública, a qui seguirem exigint mesures urgents per combatre l’emergència social. Actuem des de la corresponsabilitat civil, compartint la lluita per la cohesió social i una millor qualitat de vida, fent xarxa per enfortir l’imaginari col·lectiu i l’esperança en un futur compartit. Perquè tots i totes tenim el repte de construir una societat més igualitària i més justa, i l’obligació d’evitar una dualitat insostenible. Fer-ho és, alhora, enfortir els drets humans i socials tan esberlats durant la crisi, antídot contra la xenofòbia, i estimular la consciència col·lectiva de ser un sol poble.
La recurrent metàfora sobre bonobos o ximpanzés sempre està rabiüdament vigent. Al capdavall, només hi ha un món i diferents formes de viure-hi. Els ximpanzés, com una reproducció del món patriarcal i depredador dels nostres dies, es relacionen partint de la força, la imposició i l’agressivitat de la selvàtica llei de la selva. Els bonobos, per contra, i en canvi, són extremament pacífics, solidaris i cooperadors. Per això va néixer el projecte Lliures: el que podem fer totes i tots nosaltres amb la fita en l’horitzó d’esdevenir lliures de pobresa, d’exclusió, de desigualtats. Parafrasejant Angela Davis, «no es tracta d’acceptar el que no es pot canviar sinó de canviar el que no es pot acceptar». ¿I tu? ¿I nosaltres? ¿Bonobos o ximpanzés? Aquesta és la pregunta. De nosaltres depèn la resposta. I nosaltres hem triat Lliures. I tu, ¿també t’hi impliques?
