29.06.2015 | Entrevista a Joan Uribe, director de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona i membre de la Junta directiva i la vocalia de pobresa d’ECAS, publicada al diari Ara
L’Alberg de Sant Joan de Déu, obert el 1979, és el servei d’atenció a persones sense llar més antic de la ciutat. L’entitat també treballa amb pisos compartits des del 2007, i està a punt de començar un nou projecte de pisos individuals, aplicant el model housing first, en el marc d’una prova pilot de l’Ajuntament de Barcelona. Joan Uribe, director de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona, acaba de publicar Del carrer a la llar: Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a Barcelona.
Barcelona va assumir l’objectiu que el 2015 no hi hagués ningú dormint al carrer, però la xifra ha pujat fins a les 800 persones. ¿Ara es pot marcar una nova data per aconseguir-ho?
Quan es va llançar aquest objectiu, abans de la crisi, si s’hi haguessin invertit recursos, era possible. Ara, no, perquè la previsió és gairebé funesta. Espanya genera riquesa sense generar feina, i en el futur tindrem una classe mitjana petita i un percentatge molt significatiu de persones pobres. Però, en la mesura que es puguin implementar recursos, potser sí que es pot minimitzar molt. La solució passa per les polítiques d’habitatge.
Quin problema té el model d’atenció de les persones sense llar?
El model actual és com una escala en què cada esglaó és un element de suport i per accedir al següent s’ha d’haver passat per l’anterior. Però anar canviant de lloc i de professionals provoca que hi hagi persones que en algun moment del procés s’allunyen del sistema i tornen al carrer. També hi ha persones que arriben al final però es queden estancades, perquè ja no depèn d’elles, i han de tornar a començar de zero.
Les entitats socials aposten pel housing first , oferir-los un habitatge al principi de tot. Funciona millor?
No és agafar una persona sense llar, donar-li les claus i punt. També cal un acompanyament social. Però la gràcia és que deixes en mans de la persona les decisions sobre les seves problemàtiques socials. En el model més clàssic, el sistema li diu els objectius que ha d’assolir, i si no els assoleix pot veure com li retiren recursos. Amb el housing first, no. I als països on s’aplica, el percentatge d’efectivitat és altíssim.
Al seu llibre recull estudis que mostren que el cost no és més alt sinó més baix. Per què?
En determinades persones el cost en matèria de sistema de salut o de sistema legal pot fer que sigui més car que siguin al carrer que no pas en un habitatge. A part, en la meva experiència, l’estructura d’un centre, amb diversos professionals a totes hores, és molt més cara que els pisos, amb un equip professional que no hi és sempre sinó en funció de les necessitats.
