20.12.2022 | Article d’opinió de Marta Garcia al Social.cat
Enmig de la crisi de subministraments, les tensions i conflictes i la repercussió en el sistema global de mercaderies, la crisi mediambiental i energètica, i un marcat augment de les desigualtats globals i locals, des de les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) continuem reflexionant al voltant de la profunda crisi i transformació del treball en la nostra societat, qüestionant la seva definició i lloc com a garant de drets i mitjà per a la integració social.
El treball ha proporcionat identitat personal i social, ha estructurat l’activitat social, ha condicionat l’urbanisme, ha determinat les ideologies, ha regulat els cicles de vida, ha incidit en els sistemes d’aprenentatge, ha atorgat rols. Ho explica l’article “Efectos de la transformación del trabajo”, de Xavier Orteu, membre del consell assessor de l’informe INSOCAT núm. 15 d’ECAS. L’informe tracta, precisament, sobre les vides precàries i la vulneració dels drets socials que pateix bona part de la població catalana, fins i tot aquella que treballa. És pertinent preguntar-se què proporciona la feina en el context actual, on la inflació bàsica mundial (sense incloure l’energia) apunta a un augment del voltant del 5% el 2023, gairebé el doble de la mitjana quinquennal abans de la pandèmia. A aquest fet s’hi afegeixen la crisi energètica, mediambiental, social i política.
Amb aquesta situació, resulta poc útil fer una anàlisi segmentada de la realitat social. Les profundes transformacions que pateix i patirà el mercat de treball i la crisi de drets que pateixen els estats europeus agreugen encara més certs fenòmens, com el dels treballadors pobres (la massa laboral que percep menys del 50% del salari mitjà del país, segons l’OCDE), o el precariat (segons Guy Standing a “El precariado. Una nueva clase social”, les persones que pateixen inseguretat laboral -ocupació intermitent o escassa, amb mala remuneració-, afectant el seu benestar material i psicològic).
Aquests fenòmens, llegits en clau global, no deixen de ser elements que contribueixen a la profunda crisi d’un sistema que ha basat el seu creixement en l’extractivisme en sentit general (de la natura, de països del Sud Global, de les persones de classe treballadora) i que no deixa de llegir els subjectes com a mitjans per al sosteniment i el creixement de l’economia, atorgant-los valor només en aquesta funció.
Sota aquesta lògica, en un context de crisi on s’ha de “decréixer” per manca de recursos, sembla que els drets d’aquests subjectes també han de decréixer i han de perdre el seu estatus de drets per poder passar a ser considerats privilegis, també en el concepte del treball. Les lectures de la realitat social en clau d’estat del benestar fa temps que no s’adeqüen a les situacions que s’observen en l’atenció a les persones des de les entitats socials. Potser és un bon moment per sintonitzar amb altres discursos que ens faciliten nous paradigmes per tal d’entendre l’atenció a les persones, com són la centralitat de les cures o la Renda Bàsica Universal, més vinculats a l’acadèmia i l’activisme que a les institucions i a la política, i traslladar-los a la praxi habitual.
No ens hauria de suposar massa esforç perquè necessitem aquest canvi de mirada per deixar de llegir les desigualtats de manera fragmentada i poder deconstruir els discursos clàssics (també en el nostre imaginari) sobre el treball i el que proporciona accedir-hi. Al cap i a la fi, és el que mostra la realitat de les persones que atenem cada dia. Aliar-se amb elles i entendre la seva precarietat com quelcom inherent al sistema pot esdevenir una eina veritablement transformadora per combatre la impotència i virar el discurs i la reivindicació fragmentada entorn de les desigualtats.
En aquest sentit, l’informe INSOCAT 15 “Vides precàries, drets vulnerats”, publicat recentment per ECAS, pot ser una eina útil, ja que ofereix una lectura unitària de la desigualtat i qüestiona el paper del treball com a garant dels drets i del benestar social i econòmic, tal com el moment actual ens mostra. Des d’aquesta interpretació ofereix conclusions i propostes per combatre-les, caminant cap a un nou paradigma on el treball no suposi el centre de les nostres vides. Us convidem a la seva lectura per tal que tots els agents socials, polítics, i econòmics, fem possible el canvi. Un canvi que només pot anar encarat a la garantia dels drets i la justícia social.
