Skip to content

06.05.2013 | Reproducció de l’article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, sobre els diferents tipus de renda social publicat avui al diari El Punt Avui.

De quina renda estem parlant

L’increment de la pobresa i el significatiu augment de persones privades d’uns ingressos que els permetin satisfer les seves necessitats bàsiques han alçat nombroses veus a favor de garantir a la ciutadania una renda que asseguri els mínims vitals. Les diverses opcions i propostes plantejades tenen en comú l’objectiu d’assegurar uns mínims de subsistència, però cadascuna d’elles significa un model diferent. A continuació miro d’aclarir alguns dels seus trets específics.

Renda mínima d’inserció (RMI). Creada el 1997 per la Generalitat de Catalunya, té inicialment un caràcter universal i neix amb la pretensió de cobrir les necessitats bàsiques de la població a traves d’un programa interdepartamental que, mitjançant un acord amb el receptor, fixa un pla individual d’inserció laboral i social. Exigeix un compromís de compliment de les actuacions acordades i, en contrapartida, la persona rep una prestació econòmica d’uns 500 euros que li ha de permetre viure amb uns mínims. Al llarg del temps, el programa es desvirtua i moltes veus demanen revisar-lo i adaptar-lo a la realitat vigent, però en lloc d’iniciar aquest procés, al mes d’agost de 2011 un decret modifica les condicions d’accés per reduir el nombre de perceptors, que anava en augment. La limitació de la partida pressupostària suposa, en la pràctica, que el programa perd el seu caràcter de renda universal, i la restricció a uns perfils específics fa que la RMI deixi de ser l’últim recurs de què podia disposar la població més vulnerable. Gairebé dos anys després, avui continuem demanant una nova llei que esmeni els mals usos del passat i, alhora, superi les restriccions imposades pel darrer decret.

Renda bàsica. Consisteix a assegurar un ingrés a càrrec de l’Estat amb caràcter universal per a tots els ciutadans, sense considerar si són rics o pobres, si treballen o no, si tenen altres ingressos, o si conviuen amb altres persones. No és, per tant, una renda per a la inserció, ni una subvenció, ni correspon a un impost negatiu sobre la renda. Vol ser una eina eficaç en societats en què la lluita contra la pobresa no ha assolit els seus objectius i significa el reconeixement del dret que tota persona té a gaudir d’una oportunitat per portar a terme els seus plans de vida. Basant-se en un principi de justícia universal, es caracteritza per la seva simplicitat administrativa i per la incondicionalitat en la recepció, que li dóna un caràcter preventiu de l’exclusió i l’estigmatització. Pretén preservar la llibertat i la dignitat de les persones, que deixen de veure’s obligades a guanyar un salari o treballar exclusivament per rebre una recompensa monetària, acceptant fins i tot condicions abusives.

Renda ciutadana garantida. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò darrerament arran d’una Iniciativa Legislativa Popular que aquests dies comença a recollir signatures per presentar al Parlament de Catalunya una proposició de llei fonamentada en l’article 24.3 de l’Estatut de Catalunya, que reconeix el dret de les persones en situació de pobresa a tenir assegurat el mínim per a una vida digna. En la proposta legislativa s’ha concretat en 664 euros mensuals, l’equivalent a l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya que fixa la Llei de prestacions socials de caràcter econòmic. L’objectiu és suplir la manca total o parcial d’ingressos, prestacions o subsidis durant el temps que el ciutadà acrediti la situació de necessitat. En contrapartida, la persona es compromet a no perdre voluntàriament cap prestació o ajut que tingui, a no rebutjar cap oferta de treball adequada, a informar de qualsevol modificació dels seus ingressos i a mantenir la residència al territori català.

Les tres propostes sostenen que, per justícia social, no es pot acceptar que en un país ric com el nostre, malgrat la crisi, una part de la població no tingui els mínims necessaris per a viure dignament. És un repte per a tota la societat: els polítics, les entitats socials, el món econòmic i la ciutadania en el seu conjunt hem de ser capaços d’arribar a un pacte de consens per prioritzar la defensa d’una vida digna per a tots i totes.

Article a El Punt Avui en PDF

 

  • Comparteix: