27.01.2020 | Article d’opinió de Carles Campuzano, director de l’Associació Empresarial d’Economia Social Dincat, a La Vanguardia.

Comencem per una obvie­tat: l’Estat de benestar a Catalunya té molt a veure amb la iniciativa social que repre­senten les fundacions, associaci­ons, mútues i cooperatives que formen l’entramat cívic del país.

Parlem d’iniciatives de la socie­tat civil, sorgides quan la idea de l’Estat de benestar encara no existia, però que des del principi de l’ajuda mútua, el sentit de la responsabilitat col∙lectiva, del deure envers els més fràgils i necessitats, van començar a donar resposta a les necessitats socials com l’atenció a la salut, l’edu­cació d’infants i joves o l’atenció a les persones amb discapacitat. La nostra història de l’Estat de benestar, com passa en les socie­tats més avançades de la resta d’Europa, s’explica, també, per aquests orígens. Després, en el nostre cas, amb l’arribada de la de­mocràcia i la recuperació de l’au­togovern, el desplegament dels drets socials i la posada en marxa de les polítiques en els àmbits de la salut, l’educació i els serveis soci­als, fou possible per l’estreta alian­ça i col∙laboració entre les administracions i aquestes entitats de la societat civil.

Es tracta d’un model en què els drets socials són garantits per les lleis, i els impostos financen els serveis, que són regulats per l’ad­ministració però que poden ser aprovisionats per iniciatives pri­vades de caràcter social, i a voltes també mercantil. Un model basat, doncs, en la col∙laboració entre el públic i el privat, i que ha facilitat l’accés als serveis i prestacions, la qualitat en l’atenció, la proximitat a les demandes i necessitats de les persones,l’arrelament territorial i la innovació.

En el camp de la discapacitat in­tel∙lectual, aquest pes de la iniciativa social és fonamental. Sense les iniciatives de les famílies de les persones amb discapacitat intel∙lectual no s’haurien desplegat els serveis que avui donen respos­ta a les necessitats específiques d’aquest col∙lectiu.

Avui aquest és un model en cri­si. D’una banda, els 10 anys de con­gelació de les tarifes amb què la Generalitat finança la prestació dels serveis socials i la manca de noves places i inversions han estressat la qualitat de l’atenció, han allargat les llistes d’espera, han sa­crificat la remuneració dels pro­fessionals i han qüestionat la su­pervivència de moltes entitats.

La professionalitat dels treba­lladors del sector i el compromís de les famílies han permès tirar endavant. Per al 2019 les tarifes van gaudir d’un tímid increment que, sens dubte, és benvingut, pe­rò que està molt lluny de recuperar tot el que s’ha perdut des de l’esclat de la crisi. La tramitació dels pressupostos a Barcelona i Madrid és una oportunitat per co­mençar a capgirar a fons aquesta agra realitat.

D’altra banda, el qüestionament del model de col∙laboració publico-privat des de determinats ambi­ents ens preocupa. Estem conven­çuts que la millora de l’Estat de benestar demanarà més i millor col∙laboració entre les administra­cions i les entitats socials. Ens con­vé renovar l’aliança entre el sector social i el sector públic, recuperar la confiança mútua i treballar conjuntament i de manera estratègica davant els nous i vells reptes que hem d’afrontar col∙lectivament, com ara l’augment de la longevitat de les persones i l’increment de les desigualtats socials.