‘Ser immigrant no és cap ganga’, article de Raúl Martínez a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Ser immigrant no és cap ganga’, article de Raúl Martínez a Social.cat

18.12.2019 | Article d’opinió de Raúl Martínez, coordinador de la Comissió de Migracions i Interculturalitat d’ECAS i sotsdirector de la Fundació Cepaim, a Social.cat

El proper informe INSOCAT –que s’està acabant d’elaborar i es farà públic al gener– està dedicat a les migracions i recull algunes constatacions que m’han recordat el clàssic d’en Paco Candel ‘Ser obrero no es ninguna ganga’. No puc evitar parafrasejar-lo: avui, 51 anys després de la publicació d’en Candel, la condició de persona migrant, especialment la d’aquella que procedeix de països extracomunitaris, es fa tristament mereixedora d’una sentència tan decebedora.

Si deia en Candel en el pròleg de la segona edició que “la clase obrera andaba -anda aún y andará- atrozmente perseguida directa o indirectamente, encubierta o descubiertamente”, avui aquestes paraules, a la vista de les dades i les múltiples notícies referides a la immigració que omplen els mitjans de comunicació, les podem adjudicar malauradament a aquelles persones que arriben al nostre país fugint de la guerra, la persecució, la fam, la manca de treball o, simplement, buscant una vida millor.

L’informe, elaborat per ECAS amb la col·laboració de la investigadora social Georgina Marín Nogueras, realitza una exhaustiva recollida de dades i testimonis sobre aspectes demogràfics, laborals, educatius, de salut i referides a la pobresa i l’exclusió, tot comparant sempre les dades de la població immigrada amb la nascuda a Catalunya. I és en aquesta comparació on els mites sobre que venen a treure’ns la feina, que s’emporten els subsidis o que copen el nostre sistema de benestar es desmunten i apareix la crua realitat que testifica que ser immigrant no és cap ganga.

Comencem per les dades demogràfiques. El 18% dels catalans són nascuts a l’estranger, el que suposa en termes absoluts 1.380.000 persones. I una dada curiosa, el 30% d’aquestes persones han accedit a la nacionalitat espanyola. Això confirma una realitat que tots sabem, però que sovint s’oblida: la immensa majoria de les persones estrangeres que s’instal·len al nostre país es quedaran a viure aquí la resta de la seva vida. És el mateix que va passar abans amb les migracions internes i el que ha passat sempre. Aquesta és la realitat i hem d’aprendre a viure amb ella. I aquesta és l’única dada neutra. La resta són esgarrifoses.

Un dels mites diu que les persones immigrades venen per aprofitar-se del nostre sistema de salut. Si això fos veritat seria lògic pensar que la salut d’aquestes persones milloraria amb el temps d’estada al nostre país, justament tot el contrari del que succeeix, ja que quan més temps porten a Catalunya, pitjor és la percepció de la seva salut.

I aquí és on venen les altres dades a donar-nos possibles explicacions a aquest estrany fenomen. Per exemple, el 20% de la població migrada d’origen extracomunitari pateix privació material severa, per poc més d’un 3% de la resta de població. I és que no tenir ni per menjar perjudica seriosament la salut.

Un altre mite és el que diu que es queden amb les prestacions socials, tot va per a ells. Però ai, ai, ai, què ens diuen les dades? Doncs que així com entre la població nascuda aquí la taxa de risc de pobresa cau a la meitat gràcies a les prestacions socials, en el cas dels immigrants extracomunitaris, el risc de ser pobre gairebé no es veu afectat per les prestacions socials. Bé, podria pensar algú, això és perquè són molt rics i no necessiten les prestacions. Doncs no. Entre la població immigrada el risc de patir pobresa és tres vegades superior al de la població autòctona.

Vaja, vaja, ara resulta que no només no es queden amb el que és nostre, sinó que més aviat ens quedem nosaltres amb el que és d’ells. Amb el permís d’ECAS, un avenç del que diu l’informe: “La seva aportació a l’Estat del Benestar és superior a la que reben”.

I què passa amb l’altre mite, aquell que diu que venen a treure’ns la feina? Voldria dir això que la majoria tenen treball i bons sous. Doncs tampoc. L’índex d’atur, tot i haver disminuït per a tots en els darrers anys, és més del doble entre la població immigrada que entre l’autòctona, tot i que la taxa d’activitat, referida a aquells que estan disponibles per incorporar-se al mercat de treball, supera en més de 12 punts al de la població nascuda aquí. I els sous? Segons l’informe, més de la meitat dels immigrants extracomunitaris cobra menys de 1000 euros bruts al mes i una bona part cobra menys de 500.

La cosa no millora si ens fixem en les dades d’educació: la taxa de graduació (aquells que superen l’ESO), per exemple, és 20 punts inferior entre els alumnes extracomunitaris.

I tot aquest grapat de dades i situacions adverses encara empitjoren més per a les dones migrants, que treuen en tots els índexs i taxes una puntuació més desfavorable encara.

Així que si algú et diu que els immigrants venen aquí a aprofitar-se i fer-se rics, digues-li que agafi els quatre duros que té, fiqui quatre coses en una maleta i se’n vagi a un altre país a començar de zero. Comprovarà que ser immigrant no és cap ganga.

Contacteu-nos

No es llegible? Recarrega-ho captcha txt