‘Tots els pobres passen gana’, article de Roger Fe a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Tots els pobres passen gana’, article de Roger Fe a Social.cat

24.05.2019 | Article d’opinió de Roger Fe, educador social d’Assís Centre d’Acollida, publicat a Social.cat

L’altre dia vam anar a la facultat d’Educació Social de la UB a compartir una estona amb alumnes de primer curs. Parlàvem d’aporofòbia, de l’odi al pobre. De com a través de l’Observatori Hatento, durant l’any 2015, vam estar realitzant més de 200 entrevistes a tot l’Estat espanyol; de com vam extreure l’esfereïdora dada que una de cada dues persones sense llar ha sigut víctimes d’un delicte d’odi. I que d’aquestes, els seus agressors, en un de cada tres casos, eren joves “que sortien de festa”. Per pensar-hi.

Més enllà de dades i metodologies de recollida d’informació, vam debatre amb l’alumnat el perquè d’aquesta violència; el perquè de la violència directa (insults, agressions…) exercida cap a aquest col·lectiu especialment vulnerable. Sortien opinions de tota mena: que si l’educació, que si la pèrdua de valors, que si la manca d’empatia…. Era un debat ric, i mentre el gaudíem, al rerefons de tot s’entreveia una idea…

La violència simbòlica. Totes aquelles idees preconcebudes, ja donades per bones, amb opinions sense contrastar, d’aquelles que floten en l’ambient. Recordeu aquella Ley de vagos y maleantes (”La Gandula”), de l’any 33? Quin mecanisme de control social i quin mal ha fet al concepte de “pobre”! A la classe del campus de Mundet es podia intuir tota la remor de fons que hi ha hagut al llarg de la història, tot l’imaginari social de llarg recorregut que a poc a poc ha anat calant.

I la caritat, vertical, és d’alguna manera fruit d’aquesta violència simbòlica, que no fa sinó posar la persona en un pla inferior, negant-li la capacitat de decisió, sense reconèixer-la com a subjecte vàlid ni com a subjecte de drets. Que important és que les persones puguem decidir, oi? Totes. Sense excepció.

Una alumna, la Marina, posava un exemple demolidor sobre el tema: a la seva vila del Maresme, li va preguntar a un senyor que seia davant d’una coneguda marca de supermercats si necessitava alguna cosa. Ell li va mostrar dues bosses plenes de carn i embotits que li volia regalar a ella! Quin contrasentit! La Marina les va refusar amablement (com la majoria haguéssim fet, no?), però l’home va insistir:

– És que soc musulmà, saps? No puc menjar-m’ho, però tu sí que pots.
– Bé, d’acord. Però deixa que t’ho canviï per alguna altra cosa que no porti ‘jalufo’, no?
– Sí, moltes gràcies! No vegis com s’ha posat la dona que ha vingut abans quan li he dit que no volia aquells aliments. Deia que m’ho havia de quedar sí o sí, que si tenia gana m’ho havia de menjar. Que no fos tan desagraït. I s’ha enfadat!

I aquesta situació, companys, és conseqüència de decidir des de la nostra posició i situació, sense tenir en compte l’altre. És fer-ho des de la nostra lògica. Sense preguntar, sense considerar-lo un igual. De sobte, i per gràcia divina, li anul·lem la capacitat de decidir. Jo trio què és el millor per a ell: “Todo para el pueblo pero sin el pueblo”.

Donar menjar sense preguntar abans. Per què tenim l’estranya mania de relacionar la pobresa amb patir gana? I podem encara anar més enllà: la gent està obligada a menjar el que nosaltres els hi portem. Perquè, és clar, estan afamats. Segur. I a més ens han de donar les gràcies. O potser no. Caritat versus Dignitat.

Mentrestant, a l’aula 101 de l’edifici Migdia hi havia esperança. Vam parlar d’humanitat, de deixar l’individualisme i crear comunitat, de recuperar l’ètica i de canviar el sistema econòmic. Volíem solucions per deixar de parlar d’opressor i d’oprimit, quasi res…

Som-hi?

Contacteu-nos

No es llegible? Recarrega-ho captcha txt
JoanSegarra_laConfederacioMuntatge-Conchita-Juanma