25.01.2021 | Article d’opinió de Carme Porta a Nació Digital

La mort, en plena onada de fred, enmig de la pandèmia de tres persones sense llar ha estat titular, però passa ràpidament i desapercebuda quan el virus de la Covid centra totes les nostres vides. Tres morts que se sumen a les més de 9.000 que els darrers mesos ha provocat la pandèmia.

Els efectes socials i econòmics de la pandèmia no són menors: prop de 200.000 persones afectades pels ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), augment de les desigualtats, la taxa de risc de pobresa és del 19,5% i l’atur afecta 497.611 persones. Les persones pobres són més pobres, baixa el nivell del llindar de la pobresa i les desigualtats de caràcter estructural perduren i s’aprofundeixen.

La vulnerabilitat augmenta, la feminització de la pobresa augmenta, molta gent que no s’ho esperava es troba en situació d’emergència social i les persones que ja eren vulnerables abans de la pandèmia es troben en situacions d’exclusió altíssima.

Els ajuts parcials i condicionats són pegats que no arriben ni tan sols a cures pal·liatives. L’habitatge és un dret contemplat a l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 1948. La tan al·ludida constitució espanyola ho recull a l’article 47. L’Estatut de Catalunya garanteix també aquest dret a l’article 26. De forma clara s’incompleix aquest dret i per sobre de tota aquesta legislació es col·loquen els desnonaments.

Desnonaments que s’han portat a terme en plena pandèmia, en plena onada de fred, a persones i famílies senceres, amb menors i gent gran. Malgrat les aturades decretades pel consell de ministres i pel consell executiu de la Generalitat -mesures vigents, com a mínim, fins al pròxim 31 de gener. La situació d’emergència social i la perspectiva d’un futur econòmic és molt preocupant. L’empobriment i la pèrdua d’habitatge, una constant.

Les raons, sempre econòmiques, d’accés a un habitatge haurien de fer reflexionar sobre la necessitat d’un parc públic assequible i, també, a una interpretació per part de la justícia que prengués com a base que els drets humans són inviolables i que l’acumulació de la riquesa en mans d’uns pocs i les demandes dels fons d’inversió per a desnonar afecten drets inherents.

De forma evident la justícia també té classe, perquè les grans empreses tenen molts recursos als quals no té accés qui no pot pagar un lloguer o una hipoteca. Els desnonaments s’executen judicialment constantment i també hi ha desnonaments invisibles, aquells que són conseqüència de pujades abusives dels lloguers, no renovació del contracte o situacions d’assetjament immobiliari.

Els ERTO es paguen amb molt retard, ajuts que no arriben a cobrir les necessitats, rendes com l’Ingrés Mínim Vital i Renda Garantida Ciutadana no arriben a tothom que ho necessita i es paguen amb mesos de retard, quan s’hauria de fer de forma urgent perquè afecta a qui més ho necessita.

Negocis que tanquen i mai més podran tornar a obrir. Gent que en plena onada de fred no podia pagar l’energia que li permetria l’escalf. En aquesta situació què són tres morts? Persones sense llar i ja al marge del sistema. Aquelles que ronden pels carrers, poca gent les mira o no les vol veure? Seguiran invisibles als ulls del sistema i dels pocs que tenen privilegis?