Skip to content

04.05.2020 | Article d’opinió de Joan Segarra, president de La Confederació Empresarial del Tercer Sector Social, a El periódico de Catalunya.

El retard amb què Salut s’ha fet càrrec de les residències ha generat un desajust entre personal sanitari dels centres socials

Fa poc més d’un any, una representació de la junta directiva de la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social denunciàvem que les entitats socials estàvem en una situació complexa, assumint una sobrecàrrega insostenible per la infrafinanciació crònica dels serveis públics d’atenció a les persones durant 10 anys.

Com a exemple dels efectes indesitjables que la situació parlàvem de les diferències retributives entre persones que exerceixen una mateixa tasca professional segons treballin en el sector social, en la salut o en la funció pública. Mateix treball, mateix sou, reclamàvem.

¿Oi que els és familiar, tot això? Dotze mesos després, en plena crisi sanitària per la pandèmia, les reclamacions continuen sent plenament vigents. Des de l’inici d’aquesta crisi ens hem esforçat per exigir el reconeixement de la tasca que realitzen en primera línia les entitats socials. L’entrada del virus a les residències i els seus efectes va obrir un nou front que va generar alarma social i força tensions polítiques. Finalment, el 8 d’abril s’optava perquè el Departament de Salut n’assumís el control. Una solució que potser podria haver arribat abans, tenint en compte que feia setmanes que els representants del sector i els mateixos responsables d’Afers Socials reclamàvem que es donés tractament sanitari a un problema sanitari.

Ara que Salut en té el comandament comencen a posar-se en marxa mesures que confiem que reorientin la situació. I dins d’aquestes noves instruccions ens arriba fa uns dies la notícia que l’ICS busca personal d’infermeria per treballar en residències. Jornada completa per 2.000 euros bruts (sense incloure plus de nocturnitat i dies festius). Fins aquí tot correcte; s’incrementa el personal sanitari de les residències i amb unes condicions salarials bastant bones. El cas és que algunes residències ja comptaven amb personal d’infermeria malgrat ser un servei de caràcter social. ¿I saben quan cobraven en aquest cas? 1.347,42 € bruts. ¡Un 33% menys!

¿S’ho imaginen? A hores d’ara, alguns centres del nostre país tenim treballant dos professionals d’infermeria, segurament dones, fent la mateixa tasca amb els mateixos horaris i responsabilitats. Però una d’elles cobrarà 652,58 euros menys. ¿I per què? Doncs simplement perquè la dotació econòmica de qui paga els sous prové de Salut i, la de l’altra, d’Afers Socials.

Aquesta iniciativa, benintencionada, evidencia, una vegada més, la desigualtat de tracte i de reconeixement cap al sector social. I no és una cas aïllat. Podríem posar exemples en altres categories professionals i sectors. Però sembla que ningú s’ha parat a pensar en les conseqüències. ¿Què passarà amb les professionals quan acabi la crisi? ¿Quin atractiu té treballar en l’àmbit social si saps que fer el mateix treball a Salut està més ben retribuït? Si això ha de servir per incrementar els pressupostos i millorar les condicions de les professionals, benvingut sigui, però em temo que no serà així.

Aquests dies, des de la Confederació hem presentat el document de propostes per a la reactivació del sector. Ja és hora que les administracions i les forces polítiques del nostre país apostin amb fets per un Tercer Sector Social que no deixa de demostrar, crisi rere crisi, el seu compromís amb la ciutadania. Una aposta en igualtat de condicions, sense sectors de primera i de segona. Comencem, per exemple, per reconèixer aquesta realitat en el pressupost 2020 i en el seu desenvolupament. Com ja hem explicat moltes vegades, la salut, l’educació, l’acció social, reconeguda i ben finançada, és l’única garantia de justícia i equitat social

  • Comparteix: