‘Drets socials en retirada’, article de Teresa Crespo a El Periódico de Catalunya

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Drets socials en retirada’, article de Teresa Crespo a El Periódico de Catalunya

20160603_Drets socials retirada_TCrespo_Periodico03.06.2016 | Article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat avui a El Periódico de Catalunya

Últimament he participat en jornades i conferències sobre la garantia dels drets socials i el seu estat de salut i és evident que aquesta empitjora dia a dia. El seu progressiu debilitament sembla no tenir fre. N’hi ha prou d’observar la desprotecció dels drets a una vivenda, a uns mínims ingressos, als subministraments necessaris, a l’educació universal i gratuïta, a una feina digna, a una atenció de qualitat per a les persones grans, la família i la infància…

Estem molt lluny de complir aquests drets perquè les exigències de la Unió Europea i dels mercats han fixat uns límits al dèficit públic que ens obliguen a reduir la despesa –en 8.000 milions d’euros, recentment– i a allunyar-nos cada vegada més del model d’Estat fort i garant del benestar de la ciutadania i dels seus drets inalienables i universals que anys enrere es defensava.

Ja fa temps que patim una degradació que, per a alguns, resulta encara insuficient. El president de la CEOE afirma que «la feina fixa i segura és un concepte del segle XIX» perquè en el futur «ens l’haurem de guanyar cada dia». Davant d’això em pregunto com pot menysprear-se d’aquesta manera la Constitució, que en l’article 35 afirma que tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret a una feina, o el nostre Estatut, que en l’article 25 recull que tot ciutadà té dret a accedir als serveis públics d’ocupació i a rebre prestacions en cas de no tenir feina.

Si bé és cert que el concepte de treball ha canviat, no podem acceptar sense més ni més aquesta realitat, sinó que hauríem de trobar una alternativa a l’actual mercat laboral que permetés a totes les persones sentir-se útils i, per tant, desenvolupar alguna activitat dins o fora d’aquest mercat. I davant les noves condicions, l’Estat hauria de garantir uns ingressos mínims a tota la ciutadania perquè pogués viure dignament, per un mitjà o un altre.

Afirma també Juan Rosell que «la digitalització transforma els negocis i el dia a dia de les cases», a la qual cosa jo afegiria que les reformes laborals aplicades per aconseguir més competitivitat també han canviat completament el món del treball, i avui tenim a Catalunya un gran nombre d’aturats de llarga durada, treballadors pobres i famílies sense ingressos. I que és probable que la digitalització pugui generar encara més precarietat entre col·lectius que ara ja es troben exclosos de la societat i del mercat laboral. La patronal demana que es destini un percentatge més gran del PIB a in versió en R+D, i ho considero molt necessari, però crec que l’Estat hauria de prioritzar la inversió en altres polítiques, com la garantia d’uns ingressos a totes les persones que no cobreixen les seves necessitats bàsiques, l’atenció a la infància o la vivenda per evitar que els pròxims recomptes de persones sense llar registrin un nou augment, com acaba de passar a Barcelona. M’agradaria saber quants milions d’euros destinen les empreses a aconseguir un impacte positiu entre la població més vulnerable, en lloc de buscar incrementar el valor afegit dels sectors més rellevants de l’economia. O com abandonem els últims llocs de la llista de països de l’OCDE en termes d’equitat, cosa que em sembla molt més important que un lleuger descens en la classificació d’empreses segons el seu nivell de digitalització.

Em pregunto si l’interès econòmic és l’única cosa que ens ha de moure, obviant que cada lloc de treball que desapareix és una persona sense feina que potser no tornarà a treballar mai, i que engruixirà aquesta gran massa de població cada vegada més pobra. Sense oblidar el nombre també creixent de treballadors que, malgrat tenir feina, no perceben un sou que els permeti superar el llindar de la pobresa. Treballadors pobres que, segurament, ho seguiran sent en el futur perquè les seves pensions també seran insuficients.

No m’oposo a la innovació, la digitalització i el progrés econòmic, però crec que hem de construir una societat més cohesionada i més igualitària en la qual les diferències que avui patim es redueixin progressivament. La riquesa no pot estar en mans de només uns quants i redundar en el seu exclusiu benefici; hem de recordar que som ciutadans d’un país amb una Carta Magna que reconeix el nostre dret a viure dignament i que estableix que l’Estat assegurarà unes condicions de vida adequades a tota la població, sense cap mena de discriminació. Ha arribat el moment de dir clarament que tot ciutadà és subjecte de drets i de reclamar-ne el compliment, així com de posar en evidència les condicions del nostre entorn que, lluny de contribuir a aconseguir-ho, limiten l’exercici dels drets humans.

Programa conferència foment dones directivesFestival d'arts escèniques i salut mental