La Marató especial d’aquest 27 de maig ha generat molta expectació, no tinc clar si al carrer tanta com a les entitats del tercer sector social, als partits polítics o als diferents nivells de l’administració.

Des de fa anys sempre havia pensat en que La Marató podia ser una bona eina per a l’acció social, però com que la seva naturalesa s’ha centrat sempre en la investigació, es feia difícil. Per tant, en el primer moment en què es va proposar, em va semblar una excel·lent notícia per diferents motius.

Durant unes setmanes en els mitjans públics de Catalunya es donarà veu a les situacions i a les persones que mai surten als mitjans, a no ser que sigui en reportatges emesos a altes hores de la nit. Per altra banda, l’anàlisi de la situació durant uns dies pot permetre explicar a la societat catalana que no som ni tan alts, ni tan guapos, ni tant rossos com alguns ens volen fer creure. Està bé que el país es miri i vegi que potser no ho hem fet tan bé si deixem a un de cada quatre catalans pel camí. Posar de relleu que les entitats socials estem fent part de la feina que l’administració hauria de fer i no s’atreveix és, com a mínim, de justícia. En un moment com aquest, la injecció econòmica a un sector que està sent abandonat, pot salvar o donar un respir a moltes entitats que estem dia sí, dia també, en KO tècnic a nivell econòmic. I, com no, que coincideixi amb el major moment de desmantellament de l’estat del benestar ens ha de permetre reflexionar sobre el model que volem tenir.

No em sembla el model ideal de generar recursos per a lluitar contra la pobresa, jo preferiria pagar alguns impostos més i que les rendes més altes i del capital en paguessin com a mínim el mateix percentatge que jo. Tampoc hem serveix com a estratègia única, com diu en Jaume Funes, potser hauríem de mirar qui ens ha fotut la cadira i recuperar-la, en comptes de compartir les que tenim.

És important entendre que les entitats socials que històricament hem treballat des de la prevenció de l’exclusió i la pobresa ens estem veient abocats a incorporar accions assistencialistes per fer front a les nostres realitats. Per atendre aquells per als quals existim.

Dels patrocinadors també poden aparèixer molts i molts dubtes; veure La Caixa entre ells genera, com a mínim, dubtes. Paguen projectes socials mentre executen hipoteques i alguns diuen que és incoherent. Personalment, crec que la incoherència està en la legislació: La Caixa, com totes les grans empreses, fan allò que els permet la normativa vigent. Si l’obliga a pagar projectes, els paga. Si li permet deixar gent al carrer, la deixa. Això diu molt d’ells, però també de nosaltres; jo per això ja estic fent el canvi cap a la banca ètica.

Val la pena fer un esment del Govern, promotor amb TV3 de la proposta. La seva actitud ha canviat molt en aquest sentit. En l’època del tripartit es va dotar el sector de recursos com mai s’havia fet, i la llei de serveis socials aprovada pel Parlament fou un gran salt pel país. Però el seu desenvolupament ha deixat que desitjar, tant amb uns com amb els altres. El Departament avui té una actitud proactiva en l’escolta i la comunicació, això és cert, de la mateixa manera que la Generalitat té una actitud proactiva en retirar recursos amb la complicitat de Madrid i de molts ajuntaments.

Sempre dic que el dia que ho haguem fet bé, podré muntar una fruiteria al barri, però mentrestant treballo i milito al Casal. De la mateixa manera, entenc que el dia que el Govern ho faci bé i doti de recursos la lluita contra la pobresa, no caldran maratons. Mentrestant, potser que sumem allò que tenim sense deixar de denunciar allò que no funciona.