‘Un pla que hauria d’apuntar a la desigualtat’, article de Joan Uribe a El Periódico de Catalunya

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Un pla que hauria d’apuntar a la desigualtat’, article de Joan Uribe a El Periódico de Catalunya

17.01.2016 | Article de Joan Uribe, Membre de la Vocalia de Pobresa d’ECAS, publicat a El Periódico de Catalunya | en PDF

Un pla que hauria d’apuntar a la desigualtat

Segons sembla, la classe política ha superat l’etapa de negació en què es qüestionaven els indicadors de creixement de la pobresa i la desigualtat a cop de decimal i amb hàbils arguments. El pes de la realitat és difícil de negar: en només cinc anys hem passat del 5% a l’11% de població en risc de pobresa extrema -a aquest ritme, qui sap si la societat detonarà en uns lustres-. En aquest país el 26% dels seus habitants, una de cada quatre persones, viuen en risc de pobresa o exclusió social.

Davant d’això: necessitem polítiques d’ocupació amb garanties laborals de seguretat i salari digne -¿saben que no para de créixer el nombre de persones amb feina que són ateses en serveis per a l’exclusió social?-. Quanta urgència hi ha d’una fiscalitat redistributiva. De mesures com una renda mínima garantida, i de recuperar la RMI. De restabliment de les cobertures que estipula la llei d’atenció a la dependència. De generació d’ocupació estimulant l’enfortiment comunitari i de teixit social, l’economia productiva de proximitat. D’una dotació immediata i suficient de vivenda social i passar de l’1,8% actual al 15% necessari d’una vegada per sempre. ¡Aquest sí que seria un bon pla de xoc!

En canvi, més enllà d’algunes -poques- mesures estructurals, que potser la realitat no sosté tan bé com el paper en què s’escriuen, el que es presenta en forma de pla de xoc contra la pobresa és en part el compliment de lleis ja aprovades, així com, en gran mesura, la redistribució de partides ja existents. A més a més, la seva dotació, de 270 milions d’euros, ens hauria d’ofendre profundament, ja que és sospitosament menor en 25 vegades -7.000 milions- les estimacions inicials d’algun partit polític.

Això és tot -o gairebé tot- per a un problema que està consolidant les pitjors sospites: l’Estat social i democràtic de dret està compromès. Les conquistes dels drets socials i laborals del segle XX se’n van en orris.

I és que el que hauríem d’estar debatent no és un pla de xoc contra la pobresa, sinó un pla de xoc contra la desigualtat social. Perquè un enfocament de polítiques -socials, d’ocupació, vivenda, salut, formació, fiscalitat, entre d’altres- centrat en la desigualtat, significaria que la nostra classe política reconeix de facto el dret a la justícia social. Per contra, l’actual enfocament, que respon bàsicament al discurs clàssic de l’exclusió social, ens menysprea com a societat i insulta aquelles persones que, etiquetades com a excloses socials, s’entenen com a tributàries naturals del pla, els pobres pobres.

Teresa Crespo (ECAS) l’encerta quan diu que «estem fabricant els pobres del futur». Davant aquesta realitat, Nou Barris, gran districte de Barcelona, centra el tema a l’afirmar que No és pobresa, és injustícia, i davant el setge que el neoliberalisme està imposant sobre totes i tots nosaltres em porta a convidar a repetir la màxima de Marx i Engels,: «¡Proletaris (i proletàries) del món, uniu-vos!».

 

checkin_solidari_casalinfantsnust