08.08.2016 | ‘Herois de vida’, article de Joan Mas, treballador social especialitzat en conflictes públics i mediació comunitària, a Social.cat.

Herois de vida

Ell es diu Sanger i ella Bannaz, de 30 i 27 anys respectivament. Tenen dues nenes, la Sanna, de 4 anys, i la Sanr de 5 mesos. Amb ells també està en Rawzh, de 19 anys d’edat, el germà del pare. Són de l’Iraq.

Van pagar 1.250 € a la màfia per creuar el mar i arribar a Grècia. Amb vídeos gravats amb el seu mòbil m’ho ensenyaven mentre bevíem un té ben dolç i calent (havia de vigilar de no escaldar-me la llengua). M’explicaven: jo sóc geògraf i treballava a una companyia hotelera, i ella, psicòloga. Cansats de guerres diàries, volem iniciar un nou destí per a les nostres filles.

Després d’uns tres mesos a una tenda de campanya a Idomeni, ara estan a Atenes a un apartament pagat per una ONG esperant una entrevista per a iniciar els tràmits de relocation (possibilitat d’apuntar-se a una llista dels països d’Europa on voldrien anar, quan algun d’aquests decideixin acollir-los).

Ell és l’Abd Aljabar. M’explica sense perdre el somriure: intentaré creuar la frontera de Grècia amb Macedònia per la banda de les muntanyes. Porto mesos a Idomeni i estic cansat d’esperar. És fill de set germans, i tots ells i els pares estan a Síria. Ell va haver de fugir del país perquè va decidir abandonar l’exèrcit. No vol fotos per por que el reconeguin a les xarxes socials, i hi puguin haver represàlies contra la seva família.

L’endemà el torno a trobar a la seva tenda. Després de caminar unes cinc hores a la nit, una d’elles penjat a un arbre fugint d’un porc senglar, el va agafar l’exèrcit macedoni i el va retornar a Idomeni. Va tenir sort, no li van donar una pallissa aquell dia. Té els peus amb butllofes causades per unes vambes dos números més petits. Diu que tornarà a intentar creuar la frontera, però ara per la banda del riu. Li compro un nou calçat per al seu proper repte.
Al cap de dos dies la seva tenda està buida, i a l’entrada m’hi trobo les vambes velles.

I el tercer protagonista és en Mahmod Ali. Casat i amb quatre bebès en una petita tenda de campanya. Ara reubicats al camp militar d’Alxyl, a prop de la ciutat grega de Tessalònica. S’aixeca la samarreta i m’ensenya les seqüeles de tot el cos cremat amb àcid quan va estar pres pel grup Daash l’any 2013. A través de les xarxes socials setmanalment m’expressa el seu cansament, el seu baix estat d’ànim i m’escriu: “Ajuda’m!”

Són les “meves” famílies, que vaig conèixer al camp de refugiats d’Idomeni, a Grècia. Persones com tantes altres amb una història ben dura a les seves esquenes. Com em va dir la Marta: herois de vida. És dur abandonar la teva terra, la teva família (si tens sort que estigui viva), veure com la teva vida es redueix a una motxilla i a una tenda de campanya. Abandonats a l’entrada d’Europa.

Centenars de voluntaris vam passar per Idomeni donant contacte humà, tractant a tots ells com a persones, no com a animals. Mentre els governants els tracten com a números, per a tots nosaltres són persones, de les quals reconeixem la dignitat només amb la mirada i la paraula.

Cada voluntari té les “seves” famílies, que amb una lluita individual intenta fer una immersió a les aigües pantanoses de la BURROcràcia. Doble ràbia i impotència, per una banda per la lamentable gestió que s’està fent amb la crisi dels refugiats, i per l’altra la impossibilitat de poder ajudar-los a sortir de les lamentables condicions amb les què es troben actualment.

Idomeni va desaparèixer. Van escombrar i dispersar els refugiats arreu del país, van treure el focus mediàtic, però ells segueixen vivint en unes condicions lamentables per a un ésser humà. Jo no hi ha dia que no pensi amb en Sanger i la seva família ancorats a Atenes, amb l’Abd Aljabar, qui finalment va arribar a Alemanya després de caminar setmanes, i amb en Mahmod Ali i la seva família, desesperats i cada cop més prims al camp militar. Tots ells són exemples de resiliència, i alhora un fracàs de la nostra societat.