04.01.2018 | Entrevista del portal Social.cat a la presidenta d’ECAS, Sonia Fuertes.
“Podem entendre els contextos, però les polítiques socials no poden estar subjectes a l’arbitri de la política”, rebla amb força. La Sònia Fuertes és inquieta. De seguida saluda i comença a explicar-se. Tant hi fa si som a l’escala de l’edifici on té la seu Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), si baixem amb l’ascensor o si batallem a Via Laietana per fer una fotografia enmig del trànsit de cotxes i turistes. La nova presidenta de l’ECAS, que va estudiar filosofia i ha dedicat la seva tasca a la inserció a les presons, va ser escollida a l’octubre en plena voràgine política i no deixa de raonar sobre les implicacions que el context ha tingut en els col·lectius més vulnerables.
“Els deu milions de subvencions que semblava que no arribaven han estat un principi de realitat. El primer neguit de les entitats, els darrers mesos, ha estat constatar que les nostres actuacions depenen de les subvencions i això s’hauria de revisar”, reconeix. Per això, Fuertes admet que cal un canvi de paradigma en la classe política i la societat. “Cal deixar de considerar l’acció social com una despesa i considerar-la una inversió”, argumenta, i recorda que la pobresa només es combat amb talent, imaginació, vocació i ètica.
Els darrers anys el concepte de pobresa s’ha anat ampliant i, potser, és moment de redefinir què entenem per pobresa.
La pobresa és un concepte que cal definir en funció de la societat en què es dona. No és el mateix parlar de la pobresa aquí que en altres països. De vegades, les menys, alguns fan un discurs molt frívol que diu que aquí no hi ha tanta pobresa, però de persones pobres n’hi ha a totes bandes. Per això és important quantificar-la amb les rendes, els índexs d’educació, l’habitatge, les condicions de vida, l’ocupació o indicadors com l’AROPE. I, tanmateix, encara tenim el repte de trobar índex més qualitatius per mesurar, per exemple, la feminització de la pobresa, que queda poc reflectida amb les mesures que fem servir.
I això, evidentment, té un impacte directe en la salut mental…
És clar! No és el mateix quan una persona es troba en una situació de certa estabilitat, perquè té les necessitats bàsiques més o menys cobertes, perquè té un habitatge en condicions, una feina que li permet viure prou bé, que quan no ho té. En un context de crisi és lògic que augmentin l’ansietat i la depressió. Si no comprens i integres aquestes necessitats vitals, no pots treballar un programa d’inserció laboral o d’acció comunitària. Al final, els indicadors només reflecteixen una situació de patiment de moltes persones.
Des de les entitats vau presentar al Parlament 275 mesures. Com valoreu la seva aplicació? Moltes polítiques, que es van considerar d’emergència, han quedat a l’aire o aturades.
Crec que la darrera reunió de la comissió de seguiment va ser al març o a l’abril. Vam fer una valoració de les dues reunions, però sobretot en sortir de la darrera vam dir que faltava una mà unificadora. Cada conselleria donava compte de les mesures que l’afectaven, però això no garanteix una coherència interna. I, després, moltes mesures que es deia que estaven en execució depenien d’un estudi que no s’havia fet i, per tant, la mesura no s’estava aplicant. També hi havia les que estaven en procés, però moltes vegades quedava poc clar en quin punt es trobava i qui ho liderava. Si diem que estem en una situació d’emergència, les mesures que prenguem han de ser aplicades amb determinació, i les has de dotar de recursos, que no sempre vol dir que contractis molta gent, sinó que hi assignis un lideratge i les acompanyis. I tot això va ser abans de l’estiu! Després ja no vam tenir cap més reunió. Nosaltres, com a ECAS, podem entendre els contextos, els hem d’entendre, però pensem que les polítiques socials no poden estar subjectes a l’arbitri de la política. Passi el que passi, la lluita contra la pobresa, la desigualtat i per la cohesió social han d’estar a primera línia de l’agenda política. Fa mesos que estem aturats.
