28.07.2018 | Article de Sonia Fuertes, presidenta d’ECAS, publicat a El Periódico de Catalunya
L’economista Guy Standing defineix el precariat com una classe social que es caracteritza per viure en permanent inestabilitat laboral, amb tots els efectes que això comporta per a la seva autonomia i per al seu benestar. Una classe social cada dia més extensa en un context social fortament desigual.
Sis anys després que la RAE incorporés al diccionari el terme mileurista, el que llavors semblava molt preocupant avui està normalitzat i resulta gairebé un privilegi; per a moltes persones, arribar a aquest sou comportaria una millora de les seves condicions laborals. Treballar amb salaris baixos, sense continuïtat, sense garanties, amb una jornada parcial no desitjada i amb poques expectatives de desenvolupament personal i professional és ara mateix l’escenari habitual.
L’informe Employment Outlook 2018 que l’OCDE publicava fa uns dies ressalta el creixement de la taxa d’ocupació, que per primera vegada després de la crisi arriba al 61,7%, però en paral·lel adverteix de la baixa qualitat de l’ocupació i de la manca de seguretat a la feina. La taxa de pobresa de la població en edat productiva és del 10,6%, una dada que s’ha de posar en relació a l’estancament dels salaris. Els més baixos, que són els que més creixen en volum i que sovint corresponen a contractes a temps parcial, són els més perjudicats. Més feina, menys qualitat i salaris baixos seria un primer titular.
Pel que fa a les desigualtats de gènere, encara és notòria la bretxa salarial, que s’inicia durant la primera part de la carrera professional de la dona i guarda relació, en gran mesura, amb la manca de mesures que afavoreixin una corresponsabilització pel que fa a les tasques de cura.
El diagnòstic de la situació a Espanya és força negatiu, amb la caiguda continuada dels salaris reals des de 2016 com a tret distintiu. El treball a temps parcial involuntari i l’escassa retribució tenen a veure amb els milers de persones que van perdre la seva feina durant el període de crisi i després s’han vist abocades a feines en pitjors condicions. A Catalunya diversos informes –com l’INSOCAT d’ECAS Escenari postcrisi: treballadors pobres, desigualtats més profundes o el dossier Catalunya Social de la Taula del Tercer Sector sobre precarietat juvenil— han alertat dels efectes de cronificació de la pobresa que aquesta precarietat pot comportar.
El mateix informe de l’OCDE apunta diferències significatives en funció de les polítiques socials que es posin en marxa. D’una banda cal acompanyar les persones en situació d’atur, i de l’altra és fonamental el paper de la formació continuada i de la formació professional per mitigar els efectes de la polarització.
Ara bé, més enllà d’aquestes línies generals, transformar la realitat del mercat laboral passa també per mesures concretes com l’increment del salari mínim. Un cop més, la responsabilitat ha de ser compartida si volem avançar cap a un model més just i equitatiu.
