Calen més veus dins del Treball Social que assenyalin les causes de la pobresa i no es quedin només en una identificació dels factors de risc. Apuntem tres dades bàsiques que ens permetran entendre la gravetat del moment i la necessitat de donar una resposta conjunta com a societat:

• Segons l’Idescat, a Catalunya el 20,9 % de la població es troba en situació de risc de pobresa o exclusió.
• A l’Estat espanyol, les tres persones més riques del país acumulen la riquesa del 30% més pobre.
• I en l’actualitat, 20.000 persones moren de fam al dia a tot el planeta.

El passat 17 d’octubre va ser el Dia Internacional per l’Erradicació de la Pobresa, i a una part del Projecte Aferra’t ens va agafar al III Congrés de Serveis Socials a La Farga de L’Hospitalet de Llobregat. A totes les taules s’hi van sentir referències a tan assenyalada data, però va ser a la conferència inaugural, on l’Itziar Gonzalez (arquitecta i activista) va fer trontollar les parets del recinte i les parets mentals d’aquells qui no estan acostumats que els parlin amb tanta claredat i contundència.

L’Itziar ens va venir a dir que hem d’iniciar una revolta que posi la professió del treball social en el lloc que li correspon a la societat. Un lloc de denúncia de les desigualtats i amb capacitat d’incidir en les polítiques socials. I no només incidir, també hem de crear les condicions socials necessàries per fer les lleis i anar, en paraules seves, de la volta a la revolta. Apliquem-nos i comencem pel discurs.

La pobresa és la violència estructural del sistema i una conseqüència directa de la política. Hem de dir-ho més. Es troben a faltar més veus dins del treball social que assenyalin les causes de la pobresa i no es quedin en una identificació dels factors de risc i de les conseqüències que se’n deriven. “Es el Mercado, amigo”: Rodrigo Rato reloaded.

El sistema capitalista va desbocat com un tren d’alta velocitat en direcció contrària a l’erradicació de la pobresa. I els polítics, per la seva part, ens entretenen amb polítiques de representativitat. Un joc simbòlic on buiden de contingut totes les lluites històriques, mentre es desentenen de fer polítiques redistributives de la riquesa. Estiren el llenguatge de manera Orwelliana i divideixen els fenòmens socials amb la intenció de desdibuixar-los i difuminar les seves causes. Així, parlen de: “pobresa energètica”, “pobresa residencial”, “pobresa alimentària”, etc.

Un exemple clar d’aquests girs lingüístics amb intencionalitat política és aquell que disfressa les dificultats de la població per accedir a l’habitatge –a causa dels baixos salaris i als preus desorbitats del lloguer– amb neologismes anglosaxons. Per a mostra d’això, aquesta notícia publicada al diari El Mundo fa uns dies: “El Co-living: La nueva moda de casa compartida”. D’aquesta manera, el neoliberalisme construeix el relat de la mà dels grans mitjans de comunicació i elimina tot intent de qüestionament de les polítiques d’habitatge, de drets laborals o d’esperit crític en la societat.

Tornant a l’Itziar González, els professionals que treballem per la inclusió social no hem de ser porta d’entrada per als col·lectius més vulnerables, hem de ser llindar. Estem dins i estem fora alhora, en transició. I quan estem dins, estem contra el sistema amb totes les nostres contradiccions. I quan estem fora –perquè ens trobem amb un mur de granit també anomenat marc institucional– ho estem només per agafar embranzida i entrar amb més força, amb determinació, amb més eines i recursos per afrontar i canviar una realitat social tan complexa com la que tenim.

A l’Aferra’t fem xarxa per lluitar contra la pobresa. No actuem des de la urgència material, tanmateix, disposem de recursos per a millorar les condicions materials d’existència de les persones i famílies. La pobresa no s’erradicarà amb ajuts puntuals de caràcter assistencialista. Tampoc s’acabarà amb l’obtenció d’una feina.

Com observem en aquest gràfic, el treball ja no és una solució per sortir d’una situació de pobresa. El 13,2 % dels treballadors es troben per sota del llindar de la pobresa, i la precarietat en la contractació s’ha instal·lat per quedar-s’hi. No és un fenomen natural com la pluja, és una voluntat política materialitzada en les reformes laborals dels dos principals partits de l’Estat en el 2010 i el 2012. Segons l’Agència Tributària l’any 2016, 900.000 persones cobren a Catalunya menys de 657 euros mensuals: d’aquestes, 329.000 cobren menys de 327 euros al mes.

La contínua regressió de drets i llibertats –Llei d’Estrangeria, Reformes Laborals, Llei Mordassa, Llei d’Arrendaments Urbans– que dicta el neoliberalisme fa més difícil l’articulació d’una intervenció integral que permeti millorar les condicions de vida de les persones que atenem. Davant d’aquesta realitat cal rebel·lar-se. Cal denunciar-ho des del compromís i l’ètica professional d’una disciplina com el treball social per no acabar sent mers gestors de les engrunes.

Diu la Marina Garcés, filòsofa i assagista catalana, que la realitat social és una lluita diària entre el compromís i la indiferència. Una actitud crítica amb el poder es fa necessària per lluitar contra la pobresa i per aconseguir una societat més justa. Des de l’Aferra’t treballem perquè la persona, en el seu procés vital, agafi les regnes de la seva vida i sigui ella qui pren les decisions que l’afecten. Aquesta emancipació és l’objectiu principal. A partir de llavors, només una consciència col·lectiva forta podrà teixir vincles plens de complicitats i confiança dintre de les classes populars.

Així doncs, calen accions transformadores que posin a la persona al centre. Les experiències de cooperativisme, lliure associació i suport mutu que es donen en el si dels nostres barris, són la llavor que fa créixer una manera diferent d’entendre els modes de producció i les relacions personals, trencant les lògiques capitalistes que mercantilitzen totes les esferes de la nostra vida. Un altre món és possible, sí. Un món sense pobresa ni desigualtats i, com deia Buenaventura Durruti, aquest món està creixent en aquest precís moment entre nosaltres.