Amb motiu del Dia Internacional de les Famílies, el 15 de maig, la Direcció General de Famílies del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, enguany organitza diversos actes sota el lema ‘#SortimDeLaPantalla, les famílies som el millor tutorial per al bon ús de les pantalles’.

Els professionals que treballem amb famílies som molt conscients que l’ús de les pantalles per part dels infants i joves està molt relacionat amb la conciliació. Sovint pares i mares accedeixen al fet que els seus fills i filles gaudeixin d’estones d’oci davant d’una pantalla perquè això els permet tenir temps per atendre tasques pendents o avançar feina a la llar. La situació s’agreuja quan parlem d’adolescents, que passen més temps sols al seu dormitori i disposen de més pantalles per al seu ús individual (mòbil, consola, televisor, ordinador…). Aquesta tendència a l’aïllament, tan pròpia de l’adolescència, comporta més riscos per als joves actuals, no només perquè avui en dia hi ha més tecnologia al seu abast i les mares i els pares han d’aprendre a educar en convivència amb aquests nous “aparells d’oci instantani”, sinó perquè actualment les famílies tenen més dificultats per conciliar la vida laboral amb la familiar. No es pot educar sense ser-hi present.

L’afectació de l’ús de les pantalles en els infants encara ha de ser més investigada, però els estudis actuals conclouen que utilitzar aquests aparells provoca un augment de la segregació de dopamina. En grans dosis, fa que el còrtex frontal s’encongeixi, tal com documenta el Dr. Nicholas Kardaras al seu llibre Nens pantalla (Medici, 2019). A la Xina, on ja tenen un problema social d’addicció a les pantalles, un escàner cerebral a 15 adolescents amb aquesta addicció va mostrar que la circulació dels fluids i l’àrea de la comunicació estaven alterades. Una persona amb el còrtex encongit i una densitat de la substància grisa alterada es torna més impulsiva, més agressiva i té dificultats per prendre decisions perquè la seva capacitat de fer encadenaments lògics està alterada. A més, hi ha altres afectacions a diferents nivells, com l’obesitat, problemes de visió, alteracions conductuals, l’empitjorament del rendiment escolar i trastorns de la son, entre d’altres.

Perquè la família continuï esdevenint el “context més desitjable per a la criança i educació dels nens i adolescents, qui millor pot promoure el seu desenvolupament personal, social i intel·lectual, i qui millor pot protegir-los de situacions de risc” (Palacios, 1999), pares i mares han de poder preservar moments d’interacció amb els seus fills. Aquestes estones han de ser enriquidores i variades: passejar per la natura, fer visites culturals, passar l’estona a la plaça del barri, gaudir de moments per xerrar junts, donar-los suport amb les tasques escolars, etc. El ventall és infinitament ampli, però les possibilitats de conciliar i poder fer aquestes propostes, escasses.

Si aquesta situació afecta qualsevol llar a Catalunya, què passa quan parlem de famílies en risc d’exclusió social? L’informe INSOCAT núm. 10 ‘Treball precari, habitatge privatiu i manca d’inversió social’, publicat per ECAS al març, apunta que “la pobresa es cronifica i la suposada recuperació econòmica no es tradueix en una millora de les condicions de vida de la població; ans al contrari, la precarietat en l’àmbit laboral i en l’habitatge es perpetuen i es normalitzen”. La meitat de la població a Catalunya té dificultats per arribar a final de mes i les llars amb fills a càrrec destinen de mitjana més d’un 25% de la seva despesa a drets bàsics com l’habitatge i els subministraments i aquesta dada puja a un 32% en llars amb fills amb un únic adult a càrrec.

En el marc d’aquest col·lectiu és on la problemàtica que ens ocupa agafa una dimensió més profunda. Els infants i adolescents que viuen en un context familiar més desfavorable fan un ús de les pantalles proporcionalment major i amb menys supervisió que en altres llars. Els seus adults de referència sovint no disposen del temps ni dels coneixements necessaris per poder-los acompanyar en l’ús adequat de les TIC i en desconeixen els efectes nocius. En aquest sentit, és significatiu que els fills dels treballadors de Silicon Valley tinguin molt limitat el seu ús fins ben entrada l’adolescència.

En contextos familiars de risc de pobresa, violència intrafamiliar, llars monoparentals, persones amb impacte emocional derivat d’un procés migratori, o en tots aquests escenaris junts, es tenen altres prioritats. Cal donar visibilitat a les necessitats d’aquestes famílies i posar en valor la capacitat de l’acció social per transformar els contextos de base amb accions enfocades a enfortir les seves capacitats com a nucli familiar, fer-les protagonistes del seu propi canvi perquè puguin sortir de la contínua situació d’emergència en què viuen.

Les polítiques públiques de treball, educació, salut, habitatge, protecció i promoció socials no estan posant la família al centre: la inversió social des de 2010 s’ha anat reduint. “El model socioeconòmic genera pobresa i desigualtats de manera estructural i les polítiques públiques no hi fan front amb la determinació i l’eficàcia necessàries. Les xacres socials s’agreugen, la vulneració dels drets més bàsics és constant i (…) no hi ha respostes institucionals transformadores que permetin revertir-la” (INSOCAT núm. 10, 2019).

Fins que no es reverteixi aquesta situació, el dret dels infants i adolescents a què les seves mares i pares estiguin presents en la seva vida quotidiana no quedarà preservat. Només quan aquest dret pugui ser exercit, les famílies més vulnerables tindran el temps per parar-se a pensar quines alternatives a la tecnologia estan oferint als seus fills i proporcionar-los altres propostes d’oci i lleure en família. Llavors, ells podran també sortir de les pantalles.