19.05.2019 | Article d’opinió de Laura Sales, responsable de l’Àrea d’Empoderament Sociopolític de la Fundació Surt, a Catalunya Plural.

Són molts els motius per qüestionar el funcionament actual de la Unió Europea. Les institucions comunitàries van néixer amb un dèficit de representativitat democràtica. Avui, la Unió funciona com un “club d’estats” que aplica una política econòmica amb biaix neoliberal i vulnera els drets fonamentals, com s’ha fet evident amb la crisi humanitària de les persones migrants i refugiades dels darrers anys.

En l’àmbit de les polítiques de gènere, la crisi econòmica iniciada el 2008 ha afeblit l’estratègia ja de per si fràgil de la transversalització de gènere. El barem de l’equitat és encara la presència de les dones en l’economia productiva, obviant la rellevància de les cures, i el marc d’anàlisi de les violències masclistes segueix sent molt restrictiu: el terme “violència domèstica”, que aquí fa tant que hem desterrat del nostre discurs, s’empra amb naturalitat a Europa com a sinònim de violència en l’àmbit de la parella.

En aquest context, s’observen dues tendències contraposades: un replegament tradicionalista i un horitzó de possibilitats. Per una banda, en la batalla contra els drets fonamentals, l’extrema dreta recorre Europa criminalitzant el terme “gènere” i identificant les polítiques d’equitat amb la discriminació.

Però també s’obren escletxes, com la cooperació entre la Unió Europea i el Consell d’Europa en la promoció de la ratificació del Conveni d’Istanbul. El Conveni d’Istanbul situa el consentiment en el centre de la definició de les violències sexuals i obre possibilitats per entendre les violències de gènere de forma més àmplia i més enllà del binomi home-dona. En aquest horitzó de futur, les polítiques de gènere desenvolupades a Espanya i Catalunya, fruit de la institucionalització del feminisme, són pioneres i referents tant per la seva anàlisi estructural de les desigualtats de gènere com pel desenvolupament de serveis públics, tot i les limitacions de recursos i metodològiques.

Què podem fer a Europa, des de les entitats feministes? El rol de la societat civil organitzada és més feble a la Unió Europea que a Nacions Unides, amb lobbies d’estructura rígida que fa extremadament difícil portar la pluralitat dels feminismes a les institucions comunitàries. Però el finançament europeu de projectes de recerca i intervenció ens ha permès, especialment a les entitats feministes del sud d’Europa, tenir els temps i els espais d’intercanvi necessaris per innovar en les metodologies i contribuir a la creació de nous discursos per a la incidència.

Així ho hem fet des de la Fundació Surt des de fa 25 anys i ara amb projectes com Look Wide, ampliant la mirada sobre les violències masclistes per tal d’analitzar els elements de gènere en les violències viscudes pel col·lectiu LGTBI i dissenyar uns serveis d’atenció a les violències més inclusius i que tinguin en compte tot el bagatge metodològic dels circuits d’atenció a les dones.

Per nosaltres, i més enllà de la incidència política, els projectes europeus són també un espai de trobada. Si el feminisme ha estat sempre un internacionalisme, aquests són espais per trobar-nos amb entitats feministes, teixir xarxes i introduir no només petits canvis en el marc dels propis projectes, sinó projectar estratègies a llarg termini dins i fora de les institucions.