No, no podem esperar més. No, no podem continuar un altre any així. No, les polítiques socials no poden dependre d’un context polític determinat o d’unes batalles partidistes. No, l’atenció a les persones no pot estar en aquesta situació d’inestabilitat i incertesa permanent en funció de l’aprovació, o no, d’uns pressupostos, perquè els drets socials, i les respectives polítiques socials, continuen sense rebre el mateix tracte que altres drets inqüestionables, com el de la salut. No, la ciutadania no pot estar pendent cada dos per tres de contínues convocatòries d’eleccions o de governs provisionals que no porten a terme una acció executiva ferma i efectiva que doni resposta a les seves necessitats.

¿El 20% de pobresa que tenim instal·lada a casa nostra, que sembla no tenir sostre i que ja és crònica, no és prou argument per aprovar uns nous pressupostos? ¿Que la infància continuï sent el col·lectiu més castigat per aquesta pobresa no és una raó prou forta? ¿Que l’emergència habitacional condemni a l’exclusió residencial gairebé 1 milió de persones al voltant de la ciutat de Barcelona no és un motiu contundent? ¿I les dificultats de la renda garantida de ciutadania per arribar a totes les persones que són susceptibles de ser-ne beneficiàries? ¿I les llargues cues d’espera per als ajuts de la dependència? ¿I el prop de mig milió de treballadors i treballadores pobres que malgrat tenir feina no poden fer front ni a les seves necessitats bàsiques? ¿I els 10 anys de congelació en els serveis i suports que són imprescindibles per a l’autonomia i la dignitat de les persones amb discapacitat o amb problemàtiques de salut mental? ¿I els infants i joves que migren a Catalunya fugint de la violència i que necessiten oportunitats?

Necessitem uns nous pressupostos de la Generalitat de Catalunya per preservar els drets socials, sobretot de les persones que estan en risc o situació d’exclusió social, i per revertir les retallades a la despesa social que van portar els anys més salvatges de la crisi socioeconòmica. Encara falten 2.200 milions d’euros per tornar als nivells d’inversió d’abans de la crisi. Tot i que la nostra societat avança a un ritme vertiginós i que en dos anys els reptes socials del país també han evolucionat –alguns s’han aguditzat i d’altres han irromput amb força–, seguim sense tenir opció d’incrementar les partides socials. Els pressupostos de fa dos anys responen a un moment de la fotografia concret, però aquesta inevitablement ha canviat i necessitem actualitzar-la amb urgència i celeritat.

Calen uns comptes nous que garanteixin la sostenibilitat, la viabilitat i la qualitat de l’atenció a les persones que ofereixen les entitats socials d’acord amb la seva missió de servei públic. Unes entitats que conformen una xarxa de protecció i acompanyament a les persones que està arrelada al territori i a la comunitat i que ha resistit les pitjors èpoques. Les entitats socials fa massa temps que pateixen una inestabilitat que agreuja la inseguretat econòmica d’un sector que encara suporta els efectes de les retallades, però també les conseqüències de 10 anys d’infrafinançament crònic. 10 anys rebent pràcticament els mateixos recursos, però atenent més persones i assumint l’augment del cost de la vida de tots aquests anys.

Si agents tan diferents com el tercer sector, les patronals, els col·legis professionals i els sindicats hem estat capaços de crear una taula unitària en defensa dels drets socials superant les nostres diferències i unint esforços pel bé comú, sisplau, vostès –tots i cadascun dels partits polítics– seguin, parlin, consensuïn i arribin a un acord per aprovar uns nous comptes que ens permetin mirar endavant.