Són joves. Tot just han passat els 20 anys. Com a part del nucli familiar, són beneficiaris de la Renda Garantida de Ciutadania. Provenen de famílies que es troben en una situació de precarietat. Una precarietat crònica, amb vides precàries, drets precaris, quotidianitat precària. Precarietat que es trasllada a la salut física, la salut mental, a l’accés a l’alimentació, al vestir, a l’habitatge, a la seguretat, al mercat laboral. Cadascun i cadascuna provenen de duríssimes històries personals i socials, fins i tot transgeneracionals, que no han permès condicions igualitàries d’accés a drets socials bàsics i condicions de vida digna.

Nuclis familiars exclosos des de sempre d’un benestar social i personal. Famílies monomarentals, on sovint els pares s’han desentès de les criatures durant la infància, sigui per rebuig, abandonament o mort en algun cas. Les mares, dependents, amb trastorns mentals de diversa rellevància, sovint no diagnosticats i/o no acompanyats des dels serveis públics de salut. O potser diagnosticats i medicats sense control, amb resignació.

Amb o sense trastorn mental, freqüentment hi ha trastorns físics vinculats a l’estil de vida personal i laboral del qual provenen. Des de la infància o pubertat, moltes d’aquestes mares s’han dedicat a activitats de neteja i cura d’altres, amb gran esforç físic, fet que implica que arribin a la meitat de la seva vida com si es trobessin a prop del seu final. Incapacitats i discapacitats físiques de les més diverses, que les porten a recolzar-se en els seus fills i filles joves per poder resoldre les necessitats de la vida quotidiana. Amb o sense trastorn físic i mental, pot haver-hi addiccions i dependències múltiples. Tot això, generalment, viscut en solitud, amb la resta de la família lluny, o fins i tot sense referències familiars.

D’aquesta manera arriben elles i ells a l’itinerari d’inserció laboral. Encara amb cares de nenes i nens. En el seu imaginari no hi ha lloc pels estudis, només pensen en treballar. De vegades s’enfaden si els convidem a desitjar o projectar. La vida no tracta de somnis. Des de les seves prioritats –que no sempre coincideixen amb les nostres– la recerca de feina comença. Un itinerari que en aquesta edició té una durada de només de vuit a deu mesos i que acaba el pròxim 30 d’abril, quan haurien d’haver-se aconseguit les insercions.

Cas A (20 anys): Demana feina del que sigui; ha fet una pràctica i s’han obert possibilitats reals d’ocupació. Durant aquest procés, la treballadora social li adverteix a la mare que ni bé sigui contractat, li descomptaran l’equivalent del seu sou de la Renda Garantida. La mare, amb trastorns de salut mental, està desocupada des de fa cinc anys i sense possibilitat de reinserció, amb una altra filla de 23 anys, mare de dues nenes, i un fill de 25 anys allunyat del nucli familiar, tots sense estudis. Pare absent des de la infància.

Cas B (23 anys): Després d’una recerca gairebé desesperada de “qualsevol cosa”, el contracten en un establiment comercial. Dos dies després, la mare truca plorant perquè diu que l’assistent social l’ha contactat per advertir-li que li descomptaran de la Renda Garantida i que ella no vol ser mantinguda pel seu fill. El fill, en assabentar-se, s’ha desil·lusionat molt, però així i tot es compromet a seguir. La mare, amb problemàtiques diverses i complexes, va perdre la tutela dels seus fills a la infància. Té comorbiditat entre trastorns de salut mental, antecedents d’intents de suïcidi, i altres precedents que mantinc en l’anonimat per confidencialitat. Descomptes intermitents de la Renda Garantida i sol·licitud d’aliments a menjadors socials i parròquies. Pare absent.

Cas C (22 anys): Li proposen una entrevista de feina i es mostra molt il·lusionada, però l’endemà em pregunta angoixada què farà, perquè l’espanta que la seva mare hagi de dependre del seu sou. Sap que en ser contractada li tallaran la Renda Garantida. La mare, amb greus trastorns físics i de salut mental, dependent en tots dos sentits, està allunyada del món laboral des de fa dècades, amb tasques eventuals de ferralleria o venda ambulant.

La contradicció més cruel del procediment actual, és que d’una banda es demana a les persones que es comprometin amb el procés d’inserció laboral –tant a titulars com a beneficiaris, la qual cosa en aquests casos implica a les mares i a cadascun dels seus fills majors d’edat–, i alhora, quan un dels membres joves de la unitat familiar aconsegueix un contracte de treball, és penalitzat. Per què? En els tres casos ressenyats, parlem de joves menors de vint-i-nou anys, que en el moment en què aconsegueixen una feina i un salari, estan obligats i, per tant, condemnats a fer-se responsables de la manutenció de l’adult –la seva mare– que, com ja s’ha dit, sol ser una persona malalta, dependent i sense possibilitats reals de reinserció laboral.

D’aquesta manera, l’obtenció d’una feina no suposa per a aquests joves una motivació per adquirir la seva independència econòmica, social o de qualsevol mena i ser, en tot cas, un suport més, sinó que els atrapa per transformar-los automàticament en els responsables de tota l’economia familiar, posant-los en una situació fins i tot més compromesa que la que tenien abans de rebre l’ajuda, reforçant les seves injustes condicions de partida. Tot això, en el marc d’ofertes de treball que rarament ofereixen contractes superiors als tres mesos i que, no obstant això, si les accepten, suposen la suspensió automàtica de la Renda Garantida. Per tant, en cas que el contracte sigui rescindit, els membres de la unitat familiar queden almenys dos mesos sense cap ingrés, pendents que es resolgui la reactivació de la Renda Garantida. I tornem amb el cercle de la precarietat i l’exclusió.

Evidentment la realitat descrita posiciona a mares, fills i filles, a una situació paradoxal de difícil sortida. Les orientadores hem de fer front a això i descobrir escapatòries que legalment avui, no existeixen. Des de l’inici de l’atenció en l’itinerari d’inserció laboral al mes de setembre hem hagut d’afrontar aquest dilema. Una vegada i una altra.

Aquest assumpte no només ens interpel·la des d’una perspectiva socioeducativa sinó també psicoevolutiva, és a dir, parlem no només de justícia social i igualtat d’oportunitats, sinó que també parlem de salut mental. El desenvolupament personal tant en l’àmbit afectiu com cognitiu s’estén cada vegada més a la societat precaritzada en què vivim, i els reptes que abans corresponien a l’adolescència i a la joventut ara inclouen també als adults. Però, almenys prioritzem als més joves, etapa que es considera el moment vital per a la desvinculació familiar, on es reforça l’autonomia, on es decideix el projecte personal i professional, i on es consolida la identitat basada en valors més propis.

Llavors, per què encara no hi ha una reglamentació ajustada que permeti revertir aquestes condicions d’evident incongruència? Per què el temps sí que implica mesurar l’èxit dels itineraris respecte als índexs d’inserció, i en canvi el temps s’atura quan es tracta de decisions polítiques amb caràcter social urgent?

I encara més. Hi ha algú amb capacitat de decisió que s’animi a oferir una solució a aquesta situació abans que acabi aquest període, és a dir, abans de finals d’abril de 2020? De debò volem que tinguin més possibilitats d’inserció? De debò volem que els joves enforteixin les seves oportunitats? Podrem llavors respondre a les necessitats d’aquests joves en concret, o els donarem per perduts? De vegades em segueixo preguntant perquè els anomenem formalment “en risc d’exclusió”, quan són persones que neixen ja excloses.

Hi hauria una solució per als casos A, B i C abans d’abril? Tots els joves d’aquest programa necessiten com més aviat millor una normativa oficial d’urgència que reverteixi ja, ara, i no un altre any, aquesta situació. Això els permetrà tenir una feina que contribueixi a la seva emancipació efectiva, sense que les seves mares perdin la prestació que els hi correspon a elles. Ens hem compromès a donar-los veu. Esperem una resposta.