15.07.2021 | Article de Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt i vicepresidenta d’ECAS, a Social.cat
La realitat actual de moltes famílies sota els efectes de la pandèmia demana respostes importants des del reconeixement de la diversitat. Conèixer com ha anat canviant el model familiar donant pas a una diversitat àmplia de models i, sobretot, com ha anat canviant l’experiència de maternitat en la qual la monomaternitat ha anat creixent.
En la diversitat familiar les famílies monoparentals tenen un pes rellevant. L’exercici de la monomaternitat és una realitat present i ens preocupa el vincle entre monomaternitat i vulnerabilitat. Són moltes les dones que porten a terme la maternitat sense parella per diferents raons i les dificultats són grans -en tot cas més dificultats que les famílies biparentals- i les situen en una situació de major risc de pobresa, com evidencien les dades.
Cal, de forma evident, un reconeixement social d’aquesta realitat però, també, veient les situacions en què es troben aquestes dones i les seves filles i fills, cal fer passes més enllà. D’entrada, cal preguntar-se si aquesta evolució de la família nuclear a models diversos també ha evolucionat en drets iguals per a totes les famílies. Per les dones que exerceixen la monomaternitat, les dites famílies monoparentals encapçalades per dones les desigualtats són moltes i es fa palès que no hi ha una base equitativa que permeti que els drets de les famílies es desenvolupin de forma igual.
A nivell estatal, la legislació només fa un reconeixement explícit a les famílies nombroses, amb la llei de protecció de les famílies nombroses o la mateixa constitució del 1979. A Catalunya, les Illes i el País Valencià, la llei fa un reconeixement de la diversitat i, de forma específica, reconeix el concepte de família monoparental i les situacions de monoparentalitat. Tot i suposar un gran pas, a Catalunya, a la pràctica s’ha quedat a mig gas.
La monomaternitat suposa un major grau de vulnerabilitat. L’informe de la federació ECAS INSOCAT recull que el 35% de les famílies en risc de pobresa són, justament, famílies monoparentals, un fet que amb la pandèmia ha empitjorat clarament. Les mancances, suport econòmic o mesures de conciliació específiques que necessiten les famílies monoparentals, han estat absents o han disminuït, només cal pensar en el confinament i el teletreball perquè quedi patent.
Quin és, realment, el compromís per part de l’administració per donar suport a les famílies monoparentals? La llei de suport a les famílies i el decret de reconeixement que es va desplegar no només no s’ha aplicat sinó que va pair una retallada en els beneficis socials que es preveien i això ha augmentat la situació de vulnerabilitat. L’impacte que la llei preveia era alt i l’impacte negatiu de la seva no aplicació també ho ha estat.
Els factors de desigualtat són molts i la necessitat d’actuació una necessitat urgent per a les famílies monoparentals. Cal reconeixement social, però també una atenció adequada i planificada que tingui en compte els factors de desigualtat i ens permeti avançar cap a una societat més equitativa.
