05.08.2021 | Article d’opinió d’Anaïs Corpas, membre de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal d’ECAS

Ha passat més d’un any des de la declaració oficial de la pandèmia de la COVID-19 i des d’aleshores la nostra societat experimenta canvis constants en la manera de percebre i viure la vida. Assimilant amb prou feines aquest context de crisi sobrevinguda, ens hem hagut d’esforçar durant mesos en compartir eines i obrir diàlegs per facilitar la comprensió, la solidaritat i el recolzament emocional.

Elaborar sobre una adversitat duu el seu temps i, si rebre ajuda externa facilita el desenvolupament de la nostra resiliència, podem veure a dia d’avui com la unió social i familiar juga un paper important en aquesta adversitat col·lectiva.

Malgrat tot, les situacions d’emergència exigeixen una reactivitat i priorització que ens deixa intuir certes conseqüències a mitjà i llarg termini per aquells col·lectius més vulnerables i marginats. Encara que la resposta social a les diferents mesures sanitàries ha estat majoritàriament des de l’acceptació, els col·lectius de Salut Mental i de Justícia han pogut observar certs impactes previsibles.

Per donar resposta a les necessitats sanitàries, l’àmbit penitenciari es va veure remogut en pocs dies amb un aïllament social més radical encara amb la interrupció de les comunicacions familiars i de l’acompanyament voluntari i professional extern. Un aïllament d’una intensitat multiplicada en què hem pogut experimentar com d’importants eren el contacte amb l’entorn i el manteniment de certes rutines diàries.

Durant els primers mesos de la pandèmia, les institucions penitenciàries van poder-se equipar de material per suportar les mesures de restricció i facilitar la telecomunicació entre interns i el seu entorn. Es va proposar també mantenir el treball dels interns amb les entitats externes mitjançant les mateixes eines. No obstant, no tots els centres penitenciaris van poder dur-ho a terme.

Per altra banda, les institucions penitenciàries van adoptar també mesures d’excarceració per a part de la població interna. Amb l’objectiu de prevenir riscos i assegurar una atenció a la salut en els centres penitenciaris, es va reduir la població empresonada redirigint el compliment de condemna mitjançant la progressió de grau, la concessió de la llibertat condicional i la flexibilitat d’articles de règim penitenciari amb la condició de la vinculació a certes xarxes professionals, com en Salut Mental, per exemple.

Els interns que es van beneficiar d’una progressió a tercer grau amb l’objectiu de passar el confinament obligat per l’estat d’alarma als seus domicilis, han estat supervisats per l’equip de tractament intern i, segons les necessitats, han rebut acompanyament per entitats socials externes mitjançant programes de tractament i reinserció.

Elements que ha detectat la CAPEP des de l’inici de la pandèmia

La majoria dels interns van viure positivament la seva progressió de grau encara que van presentar certa ambivalència respecte la vivència de les mesures restrictives generades per la pandèmia. L’experiència de l’empresonament s’assembla per molts a la del confinament i, encara que van agrair reunir-se amb la família, el context de crisi sanitària i els impactes emocionals en l’entorn han dificultat la projecció de futur i de rols familiars i socials.

Malgrat el desig de reunió, algunes famílies han pogut compartir que no es van sentir preparades per rebre els interns a casa, i més en un context de vida tan inhabitual. Els equips professionals també van verbalitzar dificultats per valorar i supervisar tenint en compte les restriccions per desplaçar-se a domicilis.

Altres interns van viure una progressió de grau desitjada però no elaborada mentalment. Els permisos representen un factor de temps important per consolidar certs objectius de preparació a la vida a l’exterior, pel que s’han pogut observar inseguretats respecte una reinserció precipitada. És més, l’organització de la sortida per alguns interns també va ser confusa pels tràmits en curs, com la resolució de documentació administrativa, de situació econòmica, etc.

La situació d’emergència sanitària també va impactar els interns amb problemàtiques de salut mental, ja que el confinament i les necessitats sanitàries han limitat l’accés i la freqüència del seguiment per la valoració i l’actualització de la medicació.

Per altra banda, observem que el funcionament social exterior, que ja resulta difícil per a aquells interns amb condemnes llargues, va augmentar en complexitat amb el context de crisi, la inseguretat sobre-mediatitzada i les mesures canviants.

Actualment seguim observant impactes

Els interns que no van obtenir la progressió de grau i van veure interromputs els seus permisos, expliquen l’impacte emocional en la vivència de la pandèmia des de dins i en la interrupció de diferents suports, però també en la dinàmica de la seva reinserció, en el reinici de les seves sortides i en la continuïtat de seguiments terapèutics externs. De fet, el material telemàtic segueix sent una bona eina per al contacte amb l’exterior, però encara existeixen dificultats per usar-lo de manera continuada amb recursos professionals.

Tot i que la progressió de grau va ser sobrevinguda i el context de la pandèmia va ser confús, molts interns han sabut adaptar-se a una forma de vida externa inusual, trobant fins i tot en les mesures de restricció certa contenció emocional. És més, interns que van obtenir una progressió de grau s’han vist confosos i angoixats per una nova valoració de la seva classificació que podria implicar un retorn a centres oberts després de mesos en els seus domicilis.

La desescalada del mes de juny de 2020 també va causar un impacte. Tot i que anhelada per la població general, alguns interns van tornar a presentar conductes de risc, donant pas a regressions de grau per aquells que no van aconseguir reconduir la situació.

Els recursos socio-sanitaris externs s’han vist reforçats com a suport per l’acompanyament a la vida en llibertat, ja que la crisi sanitària, les seves mesures de restricció i la posterior crisi econòmica, dificulten encara més una reinserció socio-laboral i la possibilitat de projectar-se en el futur de manera serena per als interns.

Després d’un any d’observacions, proposem

Les eines telemàtiques han jugat un paper molt important per suportar el confinament sanitari a la presó, demostrant com la connexió entre món intern i extern poden donar un suport emocional constructiu. Alguns equips de tractament han potenciat aquestes eines, usant-les per crear noves dinàmiques de reinserció com la iniciació de primers contactes directes amb recursos professionals externs per aquells que no disposen de permisos. Proposem, per tant, ampliar i automatitzar l’ús del material telemàtic en l’acompanyament a la reinserció.

El context de crisi va comportar una reacció ràpida en què es va apostar per mesures alternatives a la presó. No obstant, les múltiples situacions amb les que ens vam trobar (problemàtiques de salut, entorn familiar, situació socio-econòmica) i la necessitat de suport sanitari davant la pandèmia han fet emergir mancances. Cal ampliar els dispositius d’acompanyament per atendre tot tipus de particularitats i perquè la reinserció sigui més efectiva i consolidada a llarg termini.

La situació que vivim des de fa un any ens permet valorar un cop més les mesures alternatives a l’empresonament de forma positiva sempre i quan es reforci la derivació als recursos de suport social i sanitari per aquelles persones més vulnerables.