09.03.2023 | Article d’opinió de Teresa Crespo al Nació Digital

Any rere any, quan contemplem les dades d’estudis com FOESSA, INSOCAT, Enquesta de Condicions de Vida o l’Enquesta de Població Activa, sempre ens diuen el mateix: la pobresa, l’exclusió social i les desigualtats no paren de pujar. Hom es pregunta si es pot canviar l’increment continuat del malestar social i econòmic de la nostra societat, fruit de l’enquistament de la pobresa i l’impacte de les crisis consecutives. I si bé la resposta fàcil i automàtica és argumentar que és un fet estructural que difícilment podem modificar, sempre hi ha persones, grups, o entitats que es rebel·len davant d’una realitat que no els agrada. I és aleshores quan sorgeixen iniciatives de solidaritat, de lluita, de denúncia i d’esforç comunitari i participatiu, que intenten actuar de manera diferent, buscant aquelles escletxes que els permeti canviar alguna cosa. Malgrat tractar-se de fets aïllats i accions petites, aconsegueixen l’impacte desitjat entre alguns col·lectius, millorant el seu benestar, tot i que les corbes estadístiques difícilment ho reflecteixin.

Els projectes als quals donem suport són fruit de la voluntat de persones que desitgen canviar la societat que ens envolta. Creiem en aquestes iniciatives i les volem impulsar i acompanyar perquè tenen una gran força empoderadora entre la població vulnerable que hi participa. I tot i ser conscients que en una societat com la nostra, on predomina l’interès i benefici particular, la seva capacitat de canvi és molt feble, confiem en la seva acció transformadora, i ens sentim obligades a contribuir en modificar la tendència habitual de les dades estadístiques, que sembla normalitzar el fet que una quarta part de la població catalana visqui en la pobresa i l’exclusió. Per això, el Projecte Lliures, impulsat per Òmnium, Coop57 i ECAS, anualment fa una campanya per aconseguir recursos que ajudin a potenciar aquestes iniciatives que lluiten contra la injustícia i les desigualtats.

Tanmateix, creiem que hem de dir que les polítiques socials no són prou efectives per donar resposta als dèficits que avui patim, i que és inadmissible que cada vegada es reafirmi amb més intensitat la creixent polarització social i econòmica. Només cal pensar en l’ocupació, ja que malgrat que s’hagi produït un canvi normatiu que ha permès reduir l’atur, ens trobem amb un 12% de les persones treballadores que són pobres degut a uns salaris baixos que no els permet cobrir les seves necessitats bàsiques, vivint moltes d’elles en la incertesa i la precarietat permanent. 

I no oblidem, tampoc, com davant d’uns salaris baixos, darrerament s’ha produït una alça dels preus incontrolada que comporta un increment de les dificultats per cobrir les necessitats bàsiques relacionades amb l’habitatge, l’alimentació i l’accés als subministraments bàsics, en especial, per a les famílies més febles. Per això, els poders públics han d’articular mesures extraordinàries per aturar l’increment del cost de la vida, i evitar que la població més pobra pateixi amb major duresa els efectes de l’economia. És a dir, els governs haurien de controlar els preus de primera necessitat, incorporar un topall als lloguers dels habitatges o trobar una alternativa al constant increment del cost dels subministraments, sense oblidar altres mesures a més llarg termini, com la incorporació de noves polítiques fiscals que permetin una major redistribució de la riquesa. 

Aquesta realitat ens porta a pensar en un futur pròxim, on el treball deixarà de ser un factor de promoció i obtenció de recursos per a la persona, i on els poders públics, en reconeixement del dret de tot ciutadà a tenir uns ingressos mínims suficients, hauran de garantir una renda bàsica per tal de poder viure dignament. Per capgirar la situació, tots i totes ens hem de fer més lliures. Cal sumar esforços des de l’acció social comunitària, des de l’economia social, cooperativa i solidària i des de la promoció dels drets culturals i nacionals, per treballar en xarxa i contribuir amb el nostre granet de sorra a combatre l’exclusió i les desigualtats socials. Perquè ningú ha de penjar un fil.