Arribem a l’estiu amb preocupació i sensació d’incertesa sobre el que ens espera a la tornada de les vacances, així com amb sentiments de tristesa i dolor perquè cada dia hi ha més gent que pateix. De mica en mica, els col·lectius vulnerables creixen i veuen com se’ls acaben els recursos i les possibilitats de viure dignament, malgrat haver sentit dir que eren ciutadans d’un país ric amb oportunitats per a tothom, inclosos aquells d’altres contrades que venien a treballar a casa nostra.

La realitat, però, és una altra: no hi ha feina ni per als d’aquí, ni per als d’allà. No hi ha oportunitats ni recursos, i sí pobresa, exclusió, frau, evasió fiscal i una minoria que, en lloc d’empobrir-se com la majoria de la població, s’enriqueix més i més. Davant d’aquesta gran contradicció, ens preguntem on són la justícia social, la solidaritat, l’equitat, les lleis socials que reconeixien els nostres drets i garantien la universalitat dels serveis i de les prestacions… I on és la riquesa de la desena potencia econòmica mundial?

No hi ha respostes, sinó més aviat silencis… Però si escoltem atentament aquesta realitat, ens diu que el nostre país ha canviat, que els drets avui ja no són universals, sinó que resten limitats; que l’Estat del Benestar agonitza i que la riquesa ja no és per a tothom que treballi, sinó per a uns pocs que aconsegueixen acumular-la sense esforç i per mitjans no sempre ortodoxos. És aleshores quan la tristesa, el dolor i la protesta afloren entre la gent de bona voluntat que només desitja una ocupació per guanyar-se un salari que li permeti viure dignament.

En el cas de les entitats d’acció social, aquests sentiments se sumen al patiment de veure perillar la nostra viabilitat i, per tant, l’atenció i els serveis que prestem als col·lectius més vulnerables. La missió d’ECAS com a federació que agrupa 89 d’aquestes entitats inclou la lluita per mantenir viva l’activitat de totes les organitzacions i projectes, perquè cada iniciativa que desapareix és una pèrdua per al sector i per a tota la societat.

Catalunya ha viscut uns anys de gran desenvolupament del sector social gràcies a l’empenta d’entitats petites i grans, i a un model de col·laboració públic-privat que ha contribuït a l’enfortiment del sector. Malgrat les nombroses contrarietats, confiem que el context actual no posi en perill el que hem construït.

Des d’ECAS continuarem demanant que es prioritzin les polítiques socials i que les restriccions s’apliquin en àmbits on siguin menys traumàtiques. Si se salva la banca, per què no se salva també el sector social? És urgent crear un fons de recursos econòmics per a rescatar, si cal, les entitats socials que ho necessitin. No podem deixar que el sector s’esborri del nostre context i vull pensar que ningú ho desitja.