12.12.2019 | Es pot fer bon periodisme i infoshow alhora? Aquesta és la qüestió que va donar peu al debat entre els periodistes Montse Armengou, Albert Om i Helena López Vallejo organtitzat per l’Agència de Comunicació Social d’ECAS amb motiu del seu desè aniversari. “És una pregunta amb resposta induïda –que hauria de ser ‘NO’– a la que vull contestar que SÍ”, va arrencar Om. “Plantejar si és compatible la informació en profunditat amb l’entreteniment és acceptar unes connotacions que no comparteixo: ni l’entreteniment és sinònim de superficialitat, ni la informació és sinònim de rigor. Tot depèn de com es faci cada cosa”, va afegir el director d’Islàndia (RAC1).
Una posició compartida per Helena López, redactora d’El Periódico de Catalunya especialitzada en moviments veïnals: “Tenim la obligació de fer el periodisme atractiu per dos motius: arribar a la gent, que els interessi llegir-nos, i que les persones amb què treballeu les entitats socials pugui ser escoltada. Si no ho expliquem de forma que la gent pugui connectar-hi, serà molt difícil”. El programa Sense Ficció de TV3 ho té molt present, tal com va argumentar Montse Armengou: “L’audiència no ho és tot i no val ‘tot per l’audiència’, però hem de ser honestos amb nosaltres mateixos: tant els periodistes com les entitats volem el màxim impacte possible. I l’hem de buscar sense renunciar al rigor, l’ètica i la dignitat”. Des del públic, Ramon Pujades, de l’Associació Tourette Catalunya, va qualificar de “neuorsaludable” el show i va celebrar els programes d’humor.
Testimonis per donar veu i visibilitzar
Montse Santolino, moderadora del debat, va posar la veu de les entitats des de la taula com a cap de premsa de Lafede.cat, i en el torn obert de paraules van ser diverses les que van plantejar les dificultats a l’hora d’exposar públicament persones en situació de vulnerabilitat. Luis Miguel Luna, de Càritas Catalunya, va assenyalar que “els comunicadors tenim registres diferents als dels educadors i els treballadors socials i això genera una gran frustració perquè a nosaltres mateixos ens costa aconseguir testimonis”. Fins i tot quan es troben, “de vegades es fan enrere un cop iniciat el procés amb el mitjà –va explicar Eva Anguera, de la consultora Inpacte– i la pressió del periodista no ajuda”. Els tempos tampoc ho faciliten: “No és fàcil donar resposta a la immediatesa”, va apuntar Cecília López de la Fundació Intermèdia.
Helena López va reconèixer que en premsa, on no cal “posar un micro o una càmera”, costa menys aconseguir entrevistes en confiança i el que cal és assegurar-se després de no trair-la. Armengou va ser crítica amb cert paternalisme i excés de protecció que pot infantilitzar les persones i acabar invisibilitzant problemes i col·lectius: “Els mitjans necessitem personalitzar perquè és com més empatitzem i això té un risc, per descomptat, però si volem que emergeixin algunes realitats l’hem d’assumir”. Entenent “els dubtes i els recels de les entitats perquè es tracta de material sensible –va afegir Om–, la majoria dels periodistes treballem bé i si féssim estadístiques de quantes vegades surt bé i quantes malament, segurament veuríem que val la pena córrer el risc”.
“Tot el periodisme és social”
La voluntat –i obligació en el cas dels mitjans públics– de donar veu a les persones que no estan en l’agenda comunicativa va planar en tot moment i els tres convidats van defensar la necessitat de “fugir de la dictadura de l’actualitat i sortir del cercle –en paraules d’Om– on es parla de temes socials i sabem que ens ho faran bé. Periodistes i entitats hem de perdre la por i arriscar-nos perquè aquests temes no es trobin només en determinats espais”. Per a López Vallejo, “periodisme social és tot el periodisme” si vols que aquest component hi sigui, i Armengou va reivindicar “la valentia d’abordar temes que no són mainstream i formats que no són fàcils”, com el documental. Liderar la franja de màxima audiència amb peces d’entre 50 i 90 minuts en temps d’immediatesa “és un petit miracle”, per a la directora del Sense Ficció, que té a veure també amb “un públic compromès”.
Sensibilitzar i mobilitzar per transformar és un altre objectiu compartit: “Sense cap mena de messianisme i amb humilitat, intentem que el documental sigui transformador. Que doni eines a la ciutadania, que la vida no sigui exactament igual després de veure’l”, va dir Armengou. I Om la va corroborar: “Tenim el poder de dirigir la mirada de la gent cap a altres realitats. Des del prime time de TV3, una obertura a El Periódico o un programa a RAC1 podem intentar-ho”. López Vallejo va reivindicar “els mitjans petits, que sovint s’avancen a parlar de temes que ‘no existeixen’ fins que no surten al Salvados”, i la capacitat dels periodistes per “marcar l’actualitat i decidir què és notícia”. Sent conscients que “no es pot demanar tot en una sola peça”, va puntualitzar Om: “Explicar-ho tot de cop –causes, context, històries personals..– és impossible”.
La precarietat en el periodisme és una altra limitació: “No podem pretendre abastar-ho tot, però els temes que no emergeixen tenen també a veure amb la situació dels mitjans: la manca de temps i diners. Els periodistes som el segon col·lectiu després de la construcció més damnificat per la crisi del 2008”, va apuntar Armengou. Un factor que també dificulta la investigació i el periodisme de dades. Des del públic, la directora de l’Agència de Transparència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Gemma Calvet, va recordar a mitjans i entitats el dret d’accés a la informació com a font i línia de treball encara poc explorada.
El debat, al qual va donar la benvinguda Xavier Puig com a president d’ECAS, va donar pas a la celebració del desè aniversari de l’Agència de Comunicació Social, un projecte que la federació va impulsar per donar veu a l’acció social amb visió de sector i ‘de causa’, més enllà de l’activitat pròpia.
