Skip to content

25.09.2012 | La vicedegana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya i presidenta de la delegació de Lleida, Carme Tobella, reflexiona sobre la decisió de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell de posar en marxa un programa de contraprestacions que obligarà els beneficiaris d’ajuts socials a realitzar treballs per a la comunitat en un article d’opinió al portal Social.cat.

Ajuts socials i ‘treballs comunitaris’

La decisió de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell de posar en marxa un programa de contraprestacions que obligarà els beneficiaris d’ajuts socials a realitzar treballs per a la comunitat està aixecant polseguera. La mesura encara no ha entrat en vigor, però l’intent de l’oposició per frenar-la ha estat infructuós i ho farà, en principi, el proper 1 d’octubre.

Obligar els receptors d’ajuts socials que realitzin tasques a canvi de l’ajut que reben és, sens dubte, una mesura controvertida i delicada. En la polèmica s’hi barregen factors ideològics i polítics, però des del punt de vista del treball social hem d’intentar valorar la iniciativa de la manera més objectiva possible, i sense perdre de vista que l’objectiu últim ha de ser, en tot cas, la millora de les condicions de vida de la persona i la contribució a la cohesió social.

En el context actual, marcat per l’escassetat de recursos i pel creixement del nombre de persones que es troben sense feina i, per diversos motius, accedeixen a una prestació social, és lògic que diversos ajuntaments s’hagin interessat en el programa que la Seu d’Urgell  està a punt d’engegar. La manera com es desenvolupi serà clau per valorar-lo, però al marge dels resultats, hi ha una sèrie de consideracions que val la pena tenir en compte des d’un principi.

D’entrada, la idea de retornar en forma d’hores el que les persones reben en forma de diners no és rebutjable de pla. El gran ‘quid de la qüestió’ és com s’aplica aquesta idea, ja que tractant-se precisament de persones en situació de vulnerabilitat i risc d’exclusió –el procés és multifactorial i la manca de feina n’és un element fonamental—, l’aplicació ha de ser extremadament curosa.

En aquest sentit, el coneixement dels beneficiaris d’ajuts socials per part dels tècnics que els atenem és fonamental perquè el programa sigui efectiu i, sobretot, no contraproduent. Els riscos són evidents –estigmatització, descens de l’autoestima, perjudicis per inadequació de la tasca al perfil de la persona…— i cal filar molt prim. L’aplicació ha de ser individualitzada, adequant el treball a les capacitats de la persona i garantint la seva idoneïtat.

No obstant, l’elevat grau de dificultat que presenta el programa no ens ha de portar a desqualificar-lo globalment i renunciar als efectes positius que pot tenir. Hem de confiar en la nostra capacitat per aplicar-lo amb la cura necessària, i destinant-hi els recursos que calguin per obtenir els resultats desitjats. Hem de ser prudents, però també valents per donar una oportunitat a les propostes arriscades.