Skip to content

20.07.2020 | Article de Loli Rodríguez, directora de la Fundació Idea i portaveu de l’Aliança per la millora de l’atenció als adolescents i joves migrats sols formada per les federacions d’entitats ECAS, FEDAIA i FEPA, publicat a Social.cat

Després d’un curs llarg, intens i ple de sorpreses, arriba l’època de vacances. Alguns companys ja descansen, d’altres ens agafaran el relleu a l’agost, i entre tots ja comencem a planificar reunions virtuals per al setembre. Això és un bon senyal, estarem preparats per a tot. Enguany, però, les vacances seran una mica diferents. Potser no marxarem tan lluny com voldríem, no farem aquell viatge que teníem previst, però segur que gaudirem d’uns dies per a nosaltres i els nostres.

El viatge estrella d’aquest estiu podria ser perfectament un capbussament dins de nosaltres mateixos. Amb una mica de calma i de pau, ens podrem reconèixer en aquell rostre del mirall del lavabo que cada matí ens diu “bon dia!”. Ens saludarem havent descansat una mica més del que és habitual, connectant, tant de bo, amb la nostra essència, amb el qui realment som.

Aquesta connexió hauria de fer-se sense presses. Perquè pot ser molt agradable viatjar tranquil·lament a la recerca d’un mateix. Fa uns dies veia una pel·lícula senzilla però aguda en què el protagonista deia que no cal saber-ho tot, ni conèixer-nos del tot, ni tenir un nom per a cada cosa o una definició per a cada persona. Moure’ns en la incertesa, en els dubtes o en la sorpresa pot ser tot un descobriment. Jo soc, o jo seré, o estic sent ara mateix. Immersos en una realitat líquida, no podem ser nosaltres una mica líquids, també? No hauríem de ser-ho? És millor fondre’ns o surar en aquest món líquid?

Quan som petits, juguem a ser altres personatges. Ningú no ens diu si hem de triar entre ser princesa o guerrera, Hulk o Bambi, pallassa o bombera. Podem tancar la paradeta de la nostra identitat quan encara ens queda mitja vida, com a mínim, per endavant?

Per tot plegat, jo diria que estem començant o arribant a saber qui som. Prou hem patit, prou hem vist patir. A la nostra professió el mal dels altres també ens dol a nosaltres; i ens dol tant, que no hauríem de parar fins a fer-lo desaparèixer. D’això se’n diu compassió.

Els primers dies de les vacances encara veurem al mirall el rastre de les mil hores dedicades als altres, dels nervis, de la por, de l’alegria d’haver superat aquesta primera fase de l’embat de la Covid-19. I dic el primer embat, perquè ja estem començant a veure els rebrots del segon, potser més localitzat, potser més controlat, però encara present. I no vull ser catastrofista, ni profeta del pessimisme, perquè hem après, i molt, a relativitzar el que ens semblava tan urgent, a valorar encara més la nostra feina, a entendre que el nostre sistema de vida no és sostenible, que les persones han d’estar al davant i per davant de tot. No podem normalitzar que avui hi hagi famílies que depenguin d’un ajut d’aliments per poder menjar. Com a societat, ens hauria de fer vergonya haver de recórrer a aquestes mesures d’emergència, assistencialistes, criticades en molts moments, però, per desgràcia, encara avui, imprescindibles. I d’això no n’hem après. No podem repetir les respostes del 2008.

Hem de dedicar esforços a detectar, prevenir, i trobar els punts febles del nostre sistema de protecció social, ja prou tensat, la pota coixa de l’estat del benestar. Apropar els serveis i els professionals a les famílies, ara que almenys ja comptarem amb mitjans de protecció individual, per poder continuar la nostra feina. Hem après a teletreballar i a connectar des de les pantalles. Capacitarem les famílies en competències digitals, traçarem una estratègia d’acompanyament escolar, ja adaptada a un possible nou confinament, i millorarem l’acompanyament emocional de les persones. Revitalitzar l’economia, la creació de llocs de treball i la sortida de l’atur de tantes persones ens ha d’ocupar i preocupar.

La calma i la pau que hem trobat a faltar durant el confinament ens ajudaran aquests dies de descans, de família, d’amics, de natura, de festa “emmascarada”, a preparar-nos per a la tornada. Durant l’estat d’alarma, els professionals dels serveis essencials i els que han teletreballat ho han donat tot. Ara toca cuidar-nos. És el moment d’agafar forces i preparar-nos per a la tardor i l’hivern, com al conte de la cigala i la formiga. Omplim bé el nostre rebost, mentre les cigales canten. Bon estiu!

  • Comparteix: