‘Artesans i professionals: sostenir, acompanyar, estar’, article d’Òscar Pareja a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Artesans i professionals: sostenir, acompanyar, estar’, article d’Òscar Pareja a Social.cat

19.02.2019 | Article d’opinió d’Òscar Pareja, educador social, a Social.cat

“Lo mejor que se le puede dar a un niño son buenos recuerdos” (Ánonimo)

“Algunas personas quieren que algo ocurra, otras sueñan con que pasará, otras hacen que suceda” (Michael Jordan)

“Si te atreves a enseñar, no dejes de aprender” (John Cotton Dana)

A la tasca d’acompanyament a les persones hi conviuen tres conceptes que semblen el mateix però que tenen diferents matisos. Treballem amb històries trencades o per construir. Acompanyem material sensible, emocions i pèrdues. A vegades, sense ser gaire conscients de tot això, és a dir, de la seva força i el seu valor en el ser de la persona, en la construcció o reconstrucció del subjecte. I, en altres moments, ens creiem que representen o reflecteixen les nostres pors, les nostres pròpies històries no tancades o els monstres que tots i totes tenim dins de la nostra ànima.

Ens oblidem que som persones que treballem amb persones. Subjectes que acompanyem a subjectes. Individus que sostenim ànimes que no han estat acompanyades per ningú o que, simplement, aquest ningú no ha sabut com acompanyar-les, no han sabut com estar-hi. Com mostrar-se presents per a l’altre. Som persones que mirem altres persones que han abandonat la seva llar en la recerca utòpica d’un món millor. Persones que han travessat oceans, fronteres, combats per arribar a un lloc millor que, un cop allà, no ho ha estat. Persones que abracem desconeguts que no es reconeixen i que, l’únic reflex sincer que t’aporten és la tristor primera de la seva mirada, la que anirà canviant a mesura que li donis l’oportunitat de tornar a creure en si mateix.

Sostenir tot aquest dolor no és fàcil. Acompanyar-lo tampoc. I estar-hi present, física i emocionalment, tampoc ho és. Aquest dolor fa mal. És un dolor invisible, silenciós, inherent a l’ànima del que ho porta. És un dolor que, en certes ocasions, no es compren. No es pot compartir per cultura, vivències i història. És un dolor que es jutja. Un dolor que provoca compassió i pena. Un dolor aprofitat per altres i que acaba sent utilitzat per màfies que perllonguen l’etiqueta de “pobresa social, consumidores de substàncies i persones de mala vida que no saben fer altres coses que aprofitar-se dels serveis que els ajuden a sobreviure…”. En definitiva, un dolor que no es vol ni es desitja veure ni comprendre. Un dolor que fa mal a aquells que no es poden despendre d’ell, ni a aquells que es despendran i a la societat que els ha de donar l’oportunitat de tornar a formar part d’ella.

Sostenir, acompanyar aquest dolor és reconèixer el valor i la història dels subjectes que hi conviuen amb ell. És nomenar-ho i treballar amb ell. Transformar aquest dolor en un element positiu, una força que apoderi al subjecte i el pugui donar l’oportunitat de veure’s des d’un altre lloc, amb una altra mirada. Una nova possibilitat de viure i de veure’s en la vida, de formar part d’ella. Admetre l’existència d’aquest dolor, no negar-lo, els permetrà créixer i poder refer-se dins del món que els envolta i ens envolta. Però aquest dolor no és simple, no es cura amb una abraçada màgica ni amb una “tireta” de dibuixos animats. És un dolor que fa mal i que costa sostenir, acompanyar.

A vegades, sostenim i acompanyem persones de qui només veiem les etiquetes i les marques, i prejutgem. A vegades, ens oblidem d’acompanyar i sostenir a les persones. Ens fitxem en les seves accions, en les seves emocions i, ens oblidem del seu cor, dels seus bàtecs i respiracions. Ens oblidem del seu nom i de la seva essència com a subjectes. A vegades, professionalment, no veiem les persones que hem de sostenir i sí, en canvi, les etiquetes que el marquen. I rebutgem el seu dolor, el seu malestar, sense saber perquè ho fem, sense preguntar-nos què ens remou i què ens fa no voler veure’ls.

I, només els artesans de la nostra professió, de forma innata i natural, ens mostra el camí per poder sostenir i acompanyar aquest dolor, aquest malestar. Ens mostren que, simplement, estant amb ells, aquest malestar es pot sostenir i acompanyar, transformant-lo i reconeixent-lo en la història de la persona per poder créixer i formar part de la vida. Només els artesans distingeixen el poder de l’estar per acompanyar i sostenir el dolor de l’altre, sense jutjar-lo, sense caure en la pena, sense deixar-se emportar per allò que la societat vol imposar a la majoria. Només els artesans veuen en el dolor, el subjecte i l’ànima de la persona que abracen cada dia. Només aquests artesans veuen l’obra d’art en què ens convertiran, amb la simple presència de l’estar. Estar per acompanyar i sostenir persones i subjectes danyats que es convertiran, per si mateixos, en la seva millor versió possible.

Contacteu-nos

No es llegible? Recarrega-ho captcha txt
20190219_Setmana-genere20190220_Discriminacion-y-comunidad-gitana