15.02.2021 | Article d’opinió de l’equip de comunicació de la Fundació Ires a Social.cat

Fa uns dies vam entrevistar per telèfon a l’Emma, una mare de família i usuària dels nostres serveis de Sant Martí. La seva història és la de moltes famílies, una història que ens permet visibilitzar la nova realitat emergida. El marit, els seus fills i filles i ella havien travessat un periple que gairebé se sembla a una concatenació de dissorts col·lectives: una malaltia que va agreujar la seva salut, un confinament total i una bretxa digital insalvable.

El cas de l’Emma representa l’altra cara del que vam veure a les xarxes socials durant el confinament. No hi havia teletreball, no hi havia ingressos, no hi havia Netflix i ni tan sols un ordinador. La xarxa no ha conegut la seva història perquè a casa seva no hi havia una connexió a Internet que li permetés compartir-la. El nostre deure com a professionals de la comunicació era, per tant, fer d’altaveu i tractar de desprivatitzar el seu malestar, traslladant-lo a allò que és col·lectiu.

Fins al moment, la presencialitat —a la feina, a les escoles, als espais compartits fora de la llar— els estalviava de patir algunes de les mancances de les quals moltes persones no eren conscients. Aquesta presencialitat semblava ser un element democratitzador en el món educatiu, escurçant la bretxa que dibuixa la desigualtat a molts escenaris de la vida quotidiana.

L’any 2020 serà recordat per moltes coses, però esperem que no se’ns oblidi que gairebé 15 de cada 100 alumnes van quedar-se fora del sistema educatiu, perquè simplement no tenien wifi o un dispositiu que els donés un seient virtual al costat dels seus companys i companyes de classe.

A un món digitalitzat, l’accés a Internet no és un luxe, sinó un dret. Fa relativament poc que el concepte de bretxa digital era gairebé anecdòtic. Ha hagut d’arribar un virus per assenyalar que, només en els darrers mesos, 55.000 llars catalanes no comptaven amb aquests recursos segons les dades que anunciaven del Departament d’Educació a l’abril de l’any passat. Potser el fet digital esdevé social en aquesta bretxa.

Per remarcar que aquestes desigualtats ja existien per a moltes persones i famílies, recordem que escasses setmanes abans que es declarés l’estat d’alarma, el relator de l’ONU, Philip Alston, alertava que Espanya viu en un estat generalitzat de pobresa. Una afirmació contundent i alarmant, però sembla que la “pobresa generalitzada” no és causa suficient per generar un estat d’alarma.

I això ens porta a la reflexió sobre allò que li dona sentit a la nostra feina a l’hora de comunicar des del Tercer Sector. Hem de visibilitzar les causes i problemàtiques socials que s’han normalitzat i ja no es troben a la graella dels mitjans generalistes. I hem de treballar perquè aquestes realitats estiguin a l’ordre del dia.

Estem vivint un temps en què molta més gent està experimentant situacions de molta dificultat. Els problemes s’amunteguen i estan interconnectats, en conseqüència els seus efectes es multipliquen. La resposta de les entitats socials ha hagut de ser ràpida i en alguns casos, improvisada, fent el millor que vam saber fer en el moment. I tot això mentre les mateixes entitats unien esforços per incidir en les polítiques socials. Una doble tasca.

En aquest context, comunicar sobre la vulnerabilitat quan la vulnerabilitat ja no és “això que li passa a algú altre” és i serà tot un repte. Com visibilitzem una realitat tan estesa? Potser ara que tots i totes ens veiem emmirallades en la vulnerabilitat d’algú altre, pot ser una oportunitat per reforçar l’empatia i la solidaritat, plantejar-nos formes de viure i estructures més inclusives i sostenibles. Tot sense deixar de tenir present que la vulnerabilitat té moltes cares, diferents nivells i mesures, així com diferents formes d’abordar-la.

Comunicar és visibilitzar i sensibilitzar, és la vacuna contra la indiferència i el costum. I per això parlem amb persones com l’Emma que ens expliquen les seves històries des de la confiança i el vincle que mantenen amb les professionals de l’entitat. D’aquesta forma ens fan testimoni de la seva transformació personal, però també ens inspiren i ens donen la clau per a una transformació social, necessària i urgent.

Al telèfon, quan l’Emma passa de parlar dels mesos més durs del confinament per parlar de com es troba ara la seva família, sentim que la seva veu canvia. És aquest canvi l’objectiu final de la nostra feina, del nostre sector, i és allò que li dona sentit.

Per comunicar des de la nostra entitat, vam fer nostra l’afirmació de la filòsofa Simone Weil: “La vulnerabilitat és una marca d’existència” perquè explica molt bé els processos de superació de les persones i famílies que s’atenen en el camí de recerca i construcció del seu futur. Al cap i a la fi, ells i elles són protagonistes de la seva transformació, i nosaltres l’altaveu.