‘De la fugida a l’acollida: seguretat més enllà del municipi’, opinió de Neus Arnal a Catalunya Plural

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘De la fugida a l’acollida: seguretat més enllà del municipi’, opinió de Neus Arnal a Catalunya Plural

25.09.2019 | Article d’opinió de Neus Arnal, educadora social i investigadora en migracions, a Catalunya Plural

Quins són tots els factors que condicionen la vida dels mal anomenats MENA, i les mancances del sistema? Està clar que hem d’esbrinar això per tal de desvincular aquests joves dels problemes de seguretat: el 82% mai no han comès cap delicte. I cal deixar-ho clar, sobretot després que l’alcalde de Badalona, Àlex Pastor (PSC), presumís d’haver aconseguit no obrir un centre d’acollida del barri del Remei

Entre els anys 2017 i 2018, 13.000 estudiants espanyols emigraven a Anglaterra amb la intenció de millorar el seu futur professional. Ho feien a través de vies reglades, legals i, per això, segures. Aquells mateixos anys, més de 12.000 joves provinents la majoria del Magreb, decidien creuar l’estret de Gibraltar per arribar a Europa. En ambdós casos, els joves podrien haver trobat una feina poc qualificada i mal pagada als seus països d’origen, però la seva ambició els hi demanava anar més lluny. En ambdós casos, tant els joves com les famílies feien un esforç econòmic per arribar a països on els nivells de vida eren i són més elevats. Tot i així, a diferència dels espanyols, els provinents del continent Africà ho feien a través de vies no reglades, il·legals i, per tant, insegures fins a dia d’avui.

Aquesta forta arribada va col·lapsar els sistemes de protecció a la infància de pràcticament tot l’Estat espanyol. Imatges dels centres sobreocupats de Ceuta, Melilla i Andalusia corrien per les xarxes. La comunitat de Madrid es negava a acceptar l’acolliment de més menors estrangers i altres comunitats com Catalunya demanaven un repartiment de responsabilitats. Apareixien les imatges de joves dormint a dependències policials arreu del territori i l’alarma saltava. S’han obert centres d’emergència i s’ha buscat una solució ràpida fins a data d’avui, que permeti complir amb la legalitat: l’acolliment de tota aquella persona menor d’edat en situació de desamparament, és a dir, mancada de referents adults que se’n puguin fer càrrec dins el territori.

Un any després, se n’ha parlat molt dels infants i joves emigrats sols, els mal anomenats MENA: menors estrangers no acompanyats. Els darrers mesos hem viscut la mediatització i la politització dels mateixos, sobretot lligada a l’anomenada crisi de seguretat a Barcelona. Una crisi que, aparentment, s’està estenent per l’àrea metropolitana. En una d’aquestes manifestacions de tal politització, l’alcalde de Badalona anunciava a través de les xarxes socials haver aconseguit la no obertura d’un centre per acollir aquests joves al barri del Remei. Tot i la fake news -la no obertura del centre va ser decisió presa per la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) i no pel govern de la ciutat- s’assenyalava al col·lectiu com a principal focus dels problemes de convivència.

El pacte de no utilització de la immigració com a arma electoral es trencava, companys de partit criticaven la seva postura i Garcia Albiol demanava el tancament de tots els centres d’acollida establerts a Badalona. La posició de l’alcalde de Badalona s’aproximava així a la postura de la seva companya de partit a Rubí. Però la tipologia de centre que la Generalitat i l’entitat gestora tenien intenció d’obrir a la ciutat no era homòleg al recurs rubinenc. Aquell era un centre d’emergència de més de 50 places a un antic hotel.

L’objectiu d’aquests centres recau en donar en una resposta ràpida a una situació límit. D’aquesta manera, sovint s’obren a corre-cuita, es creen equips educatius d’un dia per l’altre i s’instal·len en edificis no dissenyats per dur a terme una atenció i una acció educativa de qualitat. Així, és prou difícil crear un vincle amb el jove que acaba d’arribar i, per tant, les dinàmiques disruptives -tant dels joves com dels professionals- són potencialment reproduïbles. La idea de centre a Badalona era de places reduïdes i gestionat per una entitat amb experiència en el tracte a aquest col·lectiu. Per tant, evitar o tancar els centres a Badalona és una solució eficaç als possibles conflictes denunciats per un sector dels veïns?

“El 82% dels joves emigrats sols no han comès mai cap delicte’ 

Tal com afirmava un comunicat del Col·legi de Criminòlegs, en un problema de convivència cal analitzar tant les conseqüències com les causes. Assumit que el 82% dels joves emigrats no han comès cap delicte caldrà determinar-ne igualment els factors de risc. S’assumeix també d’entrada, que el pas a l’acte delictiu és sempre una decisió individual. Tot i així, un mateix delicte pot tenir causes i conseqüències diferents en funció de l’edat d’aquell que el comet. D’aquesta manera, les causes que poden portar un jove a tenir una acció delictiva, poden ser diverses però sobretot complexes.

En analitzar específicament els joves emigrats sols, cal tenir d’entrada una visió transnacional i multifactorial. És a dir, pot ser que la conducta disruptiva s’adopti bé en origen, bé durant el procés migratori i/o un cop el jove s’estableix al territori d’acollida. Pren importància com dèiem, la interacció entre diversos factors, com podrien ser: la situació del nucli familiar en origen, tant el nivell socioeconòmic com els llaços, forts o dèbils, de parentiu; les experiències prèvies de violència viscudes i els motius de la migració (volguda o impulsada pels progenitors); l’edat d’inici del procés migratori (poden arribar infants menors de 10 anys) i els anys d’escolarització en origen; el consum actiu de tòxics o les nits al ras (normalment durant mesos) a les ciutats de Ceuta o Melilla.

El viure de forma permanent en la clandestinitat o la vivència d’experiències traumàtiques: companys de trajecte morts durant el viatge amb pastera o en l’intent de fer riski, és a dir, colar-se sota un vehicle sovint en marxa.

La majoria dels joves passen per centres de Ceuta, Melilla i/o Andalusia abans d’arribar a Catalunya. Poden haver passat per diverses comunitats i diversos centres abans d’estar-se uns mesos o bé establir-se en alguna comunitat en concret. I és en aquest punt on l’acollida hi juga un paper clau. Perquè no és el mateix passar una setmana en una comissaria esperant un centre d’acollida que en un hotel convertit en centre d’emergència de 50 places. No és el mateix un alberg al centre d’una població o bé aïllat a la muntanya.

Tampoc és el mateix un centre de 30 places a 20 minuts en tren de Barcelona que un centre a Lleida, Tarragona, o bé un pis a Badalona o a Mataró. Sovint passa que, tot i ser tots ells recursos d’acollida, les condicions i el tracte que s’hi estableixen són completament diferents. L’entitat gestora, els professionals, l’edifici, l’ambient i els companys hi juguen un paper fonamental. En aquest sentit hi ha joves que, després de passar uns pocs dies dins el centre d’acollida, prefereixen no tornar-hi i romandre fora del sistema de protecció.

Altres factors de risc apareixen un cop assolida la majoria d’edat que, no poques vegades, coincideix amb una sortida total del sistema de protecció sense un recurs residencial, és a dir, en situació de sensellarisme. Tot i els esforços duts a terme tant per l’administració, com per  les entitats i els professionals, els recursos destinats a majors de 18 anys són escassos. La competència entre els joves és molt alta i no tenen ni una oportunitat per pifiar-la. D’altra banda, els menors estrangers no disposen d’autorització per treballar un cop deixen el sistema de protecció. Es necessita un contracte de quaranta hores durant un any per tal de tenir una autorització de residència i feina al mateix temps.

D’aquesta manera, sense tenir un projecte viable d’autonomia econòmica, segueixen en estat de dependència. Pot haver-hi casos en què la situació d’emergència s’estanqui i al jove no se li tramiti l’autorització de residència. Així, poden abandonar el sistema de protecció en situació d’irregularitat. Sortir en situació d’irregularitat i/o sense permís de feina i/o sense recurs residencial són també, tots ells, factors de risc que s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar el pas a l’acte delictiu. Finalment, de la interacció d’entre tots aquests factors transnacionals, multifactorials i contextuals, les habilitats interpersonals del jove seran decisives. A opció queda del lector analitzar el nivell de  maduresa de les habilitats en funció de l’edat i les vivències anteriors del jove.

Tant l’administració com les entitats ja saben, gràcies a l’experiència, que els recursos educatius són més eficaços quan són petits. Que el que necessiten aquests joves, tal com s’expressa des des la direcció general de DGAIA, és ser invisibles, no ser constantment assenyalats. Si el barri del Remei no és un bon lloc per a obrir un centre d’acollida, no és llavors, un bon lloc per a que hi creixi cap infant, independentment d’on hagi nascut.

El rebombori del tuit de l’alcalde ens serveix per visibilitzar, una vegada més, les desigualtats estructurals a Badalona preexistens a l’arribada de joves estrangers. Prohibir l’acollida sense buscar-ne una alternativa no és una solució eficaç al conflicte. Perquè els problemes de seguretat sovint, tenen una arrel transnacional, és a dir, són d’aquí, d’allà i tal com ens mostra Open Arms, del trajecte entre els dos punts. Els trobem a la ciutat i en els països d’origen de les persones que emigren, als  camins a l’escola d’alguns barris i en les rutes marítimes, en els pisos buits de la ciutat i dins dels centres d’acollida.

Contacteu-nos

No es llegible? Recarrega-ho captcha txt
20190926_Emergencia-climaticaaspasiamilet