29.05.2020 | Demandes de L’Associació Drets Sexuals i Reproductius

• Salut de les dones són sexualitats feministes i sobirania corporal. 

La lluita històrica del moviment feminista i el moviment de persones LGTBIQ+ ha aconseguit el reconeixement dels Drets Sexuals i Reproductius com a drets humans fonamentals, avançant en la superació de l’heterosexualitat normativa i dels mandats i els estereotips de gènere i reivindicant les sexualitats diverses. Sexualitats desitjades amb el plaer de protagonista. Soles o acompanyades, amb qui es vulgui i com es vulgui. Sense cap tipus de discriminació, relació de poder, coacció o qualsevol altra forma de violència.

Des del feminisme comunitari, les feministes indígenes llatinoamericanes proposen el concepte de sobirania corporal que assenyala els vincles sinèrgics entre el colonialisme, el neoliberalisme i l’heteropatriarcat. La sobirania corporal comporta entendre la subjecció violenta dels cossos per part dels sistemes d’opressió i alliberar-los, alliberant les sexualitats i la reproducció de qualsevol ordre político-econòmic basat en el seu control. Partint d’un plantejament radical com la sobirania corporal es generen les condicions necessàries per a una garantia real dels Drets Sexuals i Reproductius, des de les dones, les persones heterodissidents, les comunitats i l’espai col·lectiu. 

• Salut de les dones és una sanitat 100% pública, universal i de qualitat. 

La sanitat i els serveis públics en general han sigut la principal diana de retallades pressupostàries i privatitzacions. El menyspreu històric dels serveis públics i la seva mercantilització han passat factura durant la gestió de l’epidèmia de la covid-19 i s’ha evidenciat la seva sobrecàrrega, manca de recursos i falta de capacitat de resposta. 

La universalitat de la sanitat i els serveis públics és fonamental, no es pot tolerar cap tipus de discriminació i obstacle d’accés. Una sanitat de qualitat han d’incorporar una perspectiva feminista interseccional, en la producció de coneixement, en l’àmbit professional i en l’atenció. Cal recuperar i incorporar els sabers mèdics i les estratègies de salut que les dones i les persones heterodissidents han desenvolupat des de la resistència i per a la seva supervivència, reconeixent i visibilitzant aquestes aportacions i coneixement. 

L’abordatge de la salut sexual i reproductiva ha de partir dels principis d’universalitat i qualitat i s’ha de basar en el paradigma dels Drets Sexuals i Reproductius. Durant el període actual és imprescindible mantenir l’atenció a la salut sexual i reproductiva així com comprendre i adaptar-se a les necessitats del present i anticipar-se a possibles dificultats futures. S’ha de facilitar i garantir l’accés, modificar els protocols d’intervenció (com en el cas de l’avortament) i assegurar la provisió farmacològica i la disponibilitat d’instrumental i de procediments de laboratori. La salut sexual i reproductiva és un component essencial del benestar individual i col·lectiu, cal reconèixer-la com a tal i blindar-la.

• Salut de les dones és eradicar la violència masclista. 

La violència masclista és violència estructural. És molt important tenir en ment aquesta premissa per no reduir el fenomen a un llistat de denúncies i entendre que els feminicidis i l’agressió sexual són al capdamunt de l’iceberg de la violència masclista, en són la seva expressió més visible. L’impacte de les violències masclistes sobre la salut de les dones i de tota persona que transgredeix la normativitat heteropatriarcal és ben conegut fins al punt de reconèixer que les violències masclistes suposen un atemptat contra la salut pública. 

El confinament ha posat en evidència com s’infravalora la incidència de violència masclista, recloent a casa a tantes dones i tantes persones amb el seu agressor. No haver considerat el risc sobreafegit que el confinament comportava i la conseqüent limitació de factors protectors, com poder deixar l’espai de violència o tenir una relació estreta amb les xarxes personals d’afectes i cures, denota una gestió molt deficient. Cal identificar els casos de violència masclista que han tingut lloc durant aquest període i les mancances institucionals que han dificultat la seva assistència, reconèixer els errors per a rendir-ne comptes i rectificar de cara al futur. 

• Salut de les dones és posar les cures al centre. 

Totes les persones som interdependents, depenem les unes de les altres, necessitem que ens cuidin i ser cuidades. La divisió sexual i racial del treball es fa evident en la feminització dels sectors laborals com el sector sociosanitari, les treballadores de la llar, els serveis socials i el conjunt del tercer sector, sense oblidar l’elevada presència de les dones al sector de l’alimentació i l’atenció al client. Allò personal és polític quan entenem que la distribució desigual de les tasques de cures que té lloc a moltes unitats de convivència és expressió d’una organització social que emfatitza l’individu neoliberal, l’home i la producció capitalista i devalua tota la feina destinada a la reproducció de la vida i les persones que generalment n’assumeixen la responsabilitat, les dones.  

Durant el període de confinament s’ha evidenciat la sobrecàrrega de les dones derivada d’una socialització molt deficient de les tasques de cures. Aquesta càrrega, sens dubte s’ha vist accentuada pel paquet de mesures laborals, socials i sanitàries que s’ha desplegat per pal·liar la crisi, ja que els sectors feminitzats han seguit funcionant a marxes forçades, donant resposta a les necessitats de les comunitats.   Les dones han vetllat per la salut del seu entorn i de la seva comunitat, el benestar de les persones dependents i la gestió del patiment que ha generat l’epidèmia. Però, qui vetlla per la seva salut física i psicoemocional?

• Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda. 

En la nostra societat impera la desigualtat, l’explotació i la discriminació de gran part de la població. El model neoliberal, de la mà amb el racisme institucional i social i l’heteropatriarcat, impacta sobre les condicions de vida de tantes i tantes persones comportant una vulnerabilitat adquirida respecte la seva salut. Des d’una perspectiva interseccional podem entendre l’articulació i juxtaposició d’aquestes estructures, que tenen per resultat, entre d’altres, la feminització de la pobresa. Com en el cas de tantes treballadores de la llar que assumeixen les tasques de cures d’una societat occidental individualista que se n’ha desentès. Una feina ja de per sí devaluada en base a la ideologia patriarcal, amb unes condicions laborals precàries que s’aprofiten d’una llei d’estrangeria que nega els drets de ciutadania a les persones migrades. 

Durant l’emergència de la covid-19 hem sentit discursos bèl·lics de tot tipus contra el virus, una metàfora absurda davant un fenomen com aquest, però no contra una organització social que augmenta exponencialment la vulnerabilitat a la malaltia i als seus efectes. S’ha assenyalat el sacrifici individual com a pal de paller, exacerbant encara més l’individualisme latent, però poc hem sentit a parlar de reorganització de la producció capitalista, depredadora insaciable contra les persones, els recursos naturals i el medi ambient.  

La salut de les dones i de tota la població es garanteix des de la responsabilitat i l’acció col·lectiva que posa la vida al centre, com la campanya RegularizacionYa, que identifica en la llei d’estrangeria una de les principals amenaces contra la salut de les persones migrades, o les xarxes de suport mutu i solidaritat que han nascut arreu. Cal assenyalar, doncs, les institucions, estructures i sectors que contribueixen activament a l’empitjorament del nostre estat de salut, i avançar col·lectivament en la defensa d’una vida que valgui la pena ser viscuda.