Skip to content

30.07.2021 | Article d’opinió de VINCLE

Segons dades del Consejo General del Poder Judicial, entre els anys 2013 i 2020 es van practicar 106672 llançaments a Catalunya. Un llançament és la data en què un jutge estableix que la comissió judicial es presenti a una llar per tal de fer efectiva la recuperació d’un immoble per part de la propietat, ja sigui per incompliment del contracte d’arrendament, del contracte hipotecari o per no ser posseïdor d’un títol d’ocupació. I quan aquest llançament desemboca en el desallotjament de les persones que viuen a l’habitatge, hem de replantejar-nos què ha fallat i quins nous mecanismes es poden posar sobre la taula per evitar situacions com la viscuda el passat 14 de juny al barri de Sants.

Arran d’aquest malaurat cas, que va acabar amb la mort d’un veí del barri, primer de tot, cal donar el més sincer condol als familiars i amics de la víctima i en segon terme, reflexionar sobre els procediments judicials que han portat a situacions intolerables com aquesta. Cal cercar solucions urgents per a una problemàtica que s’ha convertit en el principal factor d’exclusió residencial i social en l’actualitat.

Les moratòries en els desnonaments decretades pel govern espanyol mitjançant el Reial Decret 8/2021 finalitzen el proper 9 d’agost, tot i que es preveu l’aprovació d’una pròrroga fins el 31 d’octubre. Paral·lelament s’hi suma el recent anunciat pla de xoc de la Generalitat de Catalunya, dotat amb 20 milions d’euros de pressupost i associat al programa Reallotgem gestionat per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.

Tot i que celebrem aquestes mesures que ajuden a pal·liar la urgència, el proper mes de setembre seguirem amb noves allaus de pèrdua de l’habitatge. Caldrà seguir atenent, amb uns recursos finits, necessitats de propostes amb mirades de més llarg recorregut.

Les conseqüències col·lectives que poden derivar d’aquesta hipotètica situació, amb la finalització de les moratòries dels llançaments, són socialment inacceptables. Per sort, el cas del veí de Sants es pot considerar aïllat pel seu fatal desenllaç, però els greus processos d’exclusió als que s’enfronten les persones desnonades són habituals, són transversals i afecten a molts àmbits de les seves vides.

I és que costa entendre que, com va passar en el cas de Sants, un informe de vulnerabilitat emès per professionals no tingui la credibilitat i sigui garantia suficient per aturar un procediment d’aquest tipus, encara que sigui només temporalment, per tal d’obrir un període de requeriment de la documentació que es consideri oportuna per part de l’estament judicial competent.

Tampoc ajuda que no s’hagi dedicat prou esforços per homogeneïtzar els criteris que condueixen als jutges a decidir acceptar (o no) com a vàlid un informe de vulnerabilitat. Perquè sovint la incertesa de no poder conèixer el resultat d’un dictamen judicial porta a moltes persones a un estat d’indefensió que es podria evitar unificant les pautes d’actuació.

Des del punt de vista polític també calen solucions reals i urgents i un compromís veraç i desinteressat per posar fi a aquesta xacra. No es pot seguir utilitzant el fenomen dels desnonaments per satisfer agendes o ideologies de partit, sinó que cal començar a treballar conjuntament amb l’entramat de professionals dedicats a l’atenció a les persones vulnerables i amb els moviments socials i veïnals per tal d’escoltar la seva opinió i les seves propostes.

Principalment, ens manquen noves eines legislatives i més recursos socials i d’habitatge per fer front a la creixent problemàtica que ens ocupa. Per això, cada dia que passa, es fa més palesa la necessitat d’un pacte de país global que ofereixi mesures resolutives i permanents envers l’emergència social en l’àmbit de l’habitatge. Un pacte sòlid, que esdevingui una prioritat política i que, paral·lelament, compti amb una partida pressupostària adaptada a les circumstàncies actuals.

L’habitatge és un dels elements prioritaris en la vida de les persones, fins a tal punt que fonamenta o desestabilitza la resta dels drets. Per si sol o associat a altres factors com l’ocupació, la formació o la salut, pot generar severs processos d’exclusió social. Per contra, a causa de la seva importància personal, familiar i relacional, pot ser un element que impulsi sinèrgicament altres factors generadors d’inclusió social. L’habitatge és, abans que res, una necessitat social.