29.02.2014 | Article de Carme Trilla, economista i responsable del Servei de mediació en habitatge de Càritas Barcelona, publicat a La Vanguardia el 28 de setembre
Apreciat senyor Pastor,
M’adreço a vostè arran del seu article “Deute, ajuts i recuperació”, publicat a La Vanguardia l’1 de juny. M’han interessat els raonaments que s’hi exposen al voltant de la idea que el rescat bancari espanyol s’hauria pogut realitzar a través del rescat de les famílies sobreendeutades. En aquest article vostè afirma que “per rellançar l’activitat econòmica seria preferible fer servir els fons públics per pagar als bancs part de les hipoteques per compte de les famílies”. Desenvolupa vostè els pros –d’eficàcia– que hauria tingut aquesta operació i els contres –d’equitat– que explicarien perquè no s’hi va optar. Atesa la transcendència del tema, em sembla que és oportú aturar-nos una mica més en l’assumpte.
Des del servei de mediació en habitatge de Càritas Diocesana de Barcelona –en el qual atenem des de finals del 2011 més de 2.200 famílies amb problemes greus de pagament de l’habitatge–, hem afirmat des del moment de l’aparició de la crisi de sobreendeutament que la solució més raonable des del punt de vista econòmic, més justa des del punt de vista social i més proporcionada des del punt de vista polític, hauria estat la condonació/finançament públic d’una part del deute d’aquelles famílies en situació de risc d’execució hipotecària.
Des de l’any 2009 reclamem un miniFROB per a les persones que viuen situacions de pobresa. Ja vam recollir aquesta demanda en una nota de premsa difosa als mitjans el 25 de juny del 2012. D’altra banda, també defensem que amb tan sols el 4% dels fons destinats al rescat bancari es podria haver alleugerit el deute de 30.000 famílies i evitar així el seu dolorós procés de pèrdua de l’habitatge i el consegüent augment absurd d’habitatges buits, drama social majúscul com s’ha anat constatant.
El principal argument esgrimit en passadissos –que no públicament– per no procedir d’aquesta manera va ser el que vostè apunta al seu article sobre el que podríem anomenar el risc a l’“efecte demostració” o, el que és el mateix, que la majoria de famílies endeutades no acceptés un pretès tracte preferent només per a alguna d’elles i que totes ho exigissin per a si mateixes. És a dir, que una acció així fos titllada d’inequitativa.
Convé aprofundir en aquest punt, ja que si bé moltes famílies ja no podrien beneficiar-se d’un canvi legislatiu en aquest sentit perquè ja han perdut el seu habitatge, tenim encara per davant, desgraciadament, un horitzó dens de dolor. Segons el Banc d’Espanya, la morositat de les llars continua creixent –i em temo que ho continuarà fent mentre la taxa d’atur no canviï de forma ostensible de tendència–. Això significa que encara veurem llars entrant en fallida i persones i famílies que perdran el seu habitatge. I, d’altra banda, l’any 2015 venç la moratòria que el Govern va aprovar mitjançant el reial decret llei 27/2012, de novembre, amb la qual cosa moltes altres famílies que s’han anat acollint a la treva en espera que la situació millori, hauran de fer front als seus deutes ajornats, amb l’agreujant de l’acumulació de les quantitats no satisfetes durant aquests dos anys. Aquestes famílies es veuran abocades a un nou duríssim tràngol de desnonament.
Des del meu punt de vista, crec que hauríem d’avançar en la línia de condonació/finançament públic del deute si s’introduïssin criteris precisos de delimitació i control que garantissin la seva equitat:
1. Establint criteris objectius i indiscutibles per delimitar la mesura. De fet, el reial decret llei 6/2012, de març –codi de bones pràctiques–, va incloure el quitament de part del deute com un dels mecanismes de resolució de les situacions d’insolvència per a uns supòsits concrets, i, per tant, tenim un precedent legislatiu. Precedent, tot i això, que ha fet a penes efecte per com d’extremament restrictius són els seus requeriments. Un plantejament més generós i més ampli de mires que el del decret podria donar prou cobertura a la gran majoria de famílies amb problemes greus, sense ser considerat arbitrari per la resta: habitatge d’ús habitual; famílies amb menors a càrrec, o cuidadores de persones dependents; ingressos inferiors a 2,5 vegades el salari mínim; quotes hipotecàries superiors al 40% dels ingressos de la llar; preus delimitats dels habitatges segons zones geogràfiques, etcètera.
2. Exigint, amb inscripció al Registre, compromís per part del deutor de devolució de l’ajuda percebuda (reducció del deute) en el moment de transmissió de l’habitatge (venda, donació, canvi de titularitat…).
Val la pena donar un nou pas de rosca als raonaments relatius a aquest tema, aprofitant les propostes que, tal com vostè explica, els professors Mian i Sufi elaboren per als Estats Units per aconseguir que les seves fórmules puguin també ser vàlides aquí. Ens juguem molt en això, tal com tenim ben comprovat.
Llegir al web de La Vanguardia | en PDF
