‘Dia de l’Educació Social: Visibilitzar la precarietat, poc a celebrar’, opinió d’Itziar Gondar a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Dia de l’Educació Social: Visibilitzar la precarietat, poc a celebrar’, opinió d’Itziar Gondar a Social.cat

02.10.2019 | Article d’opinió d’Itziar Gondar, educadora social especialitzada en intervenció psicosocial i socioeducativa amb perspectiva de gènere, a Social.cat

Avui, com cada 2 d’octubre, es celebra el Dia Internacional de l’Educació Social. Perdoneu-me, però em costa molt centrar-me en tot allò que es suposa que s’hauria de celebrar aquest dia mentre les educadores socials formen part d’un dels sectors professionals amb major precarietat socioeconòmica del país. Sí, professionals. I sí, al sector social, com bon sector feminitzat i conformat per una àmplia majoria de dones, també patim la bretxa salarial. Com no!

Llavors, com que per la celebració n’hi ha diversos esdeveniments, en horari laboral i amb preus “populars”, aquí vull donar una mica de visibilitat a una realitat professional que, lluny de progressar en reconeixement i valoració, es manté en condicions bastant precàries tenint en compte la creixent professionalització del sector. Així, doncs, això de què “és un sector poc professionalitzat“, ja no és excusa, ja no serveix, ni de boca a boca ni als informes.

Com ja coneixem les professionals que ens dediquem a aquest àmbit laboral, al territori català s’aplica el Conveni col·lectiu de treball de Catalunya d’acció social amb infants, joves, famílies i d’altres en situació de risc. El 27 d’octubre del 2017 es va fer pública l’última actualització per als anys 2013-2018, després de mesos, inclús diria que anys, de negociació bloquejada i sense gaires millores respecte del Conveni anterior. La lluita continua.

Per fer visibles algunes dades, el salari brut mensual que es contempla al Conveni per als professionals de l’Educació Social durant l’exercici de l’any 2018 és de 1.474,23 euros. Si sembla poc, la clàusula salarial tampoc és sempre garantia. Doncs malgrat que el Conveni col·lectiu és d’obligat compliment per a totes les empreses i entitats que presten serveis a Catalunya, independentment de la seva titularitat, la realitat és que moltes entitats socials no compleixen amb els mínims establerts a un Conveni ja obsolet. També és freqüent la contractació de professionals de categories inferiors a llocs de treball on la figura professional hauria de ser explícitament la d’educador/a social. Per què? És clar: per pagar menys. Fins i tot en serveis públics externalitzats on hauria d’haver-hi una supervisió regular de les condicions administratives i tècniques, és habitual que les administracions públiques facin els ulls grossos.

Cal recordar que a Catalunya, gran part dels serveis públics es troben externalitzats. L’externalització de serveis en si mateixa no hauria de suposar un gran inconvenient si hi hagués garantia respecte a unes condicions laborals dignes. Des del meu punt de vista, podria ser compatible un sistema on serveis públics, serveis públics externalitzats i serveis privats, treballessin plegats garantint les millors condicions per persones usuàries i persones treballadores. Això no està passant. No aquí. És freqüent la licitació d’ofertes públiques per sobre del preu inicial i la manca de supervisió per part de les administracions públiques a les entitats i empreses adjudicatàries. Segons l’Informe del Tercer Sector Social del 2018, el 51% han externalitzat serveis (el 59% a empreses mercantils, el 36% a entitats del Tercer Sector i d’Economia Social i el 5% a altres organitzacions).

Les condicions laborals per educadors/es socials tampoc són millors en aquells llocs de treball que requereixen especialització demostrada amb formació específica i anys d’experiència laboral; són les mateixes. No es contemplen increments salarials. Cal dignificar el sector professional de l’Educació Social millorant les condicions laborals, incloent-hi per suposat l’increment salarial a tot el col·lectiu professional però també a educadors/es socials d’àmbits especialitzats que no poden ser coberts als serveis socials bàsics. En qualsevol altre àmbit no es posaria en dubte. Oi que no?

Segons l’Informe de l’Estat de l’Educació Social a Catalunya del 2017, el 27,8% dels i de les educadores socials tenen formació universitària de quart cicle (formacions d’especialització i, especialment, postgraus i màsters). El 72,02% continuen fent formació permanent no homologada, mostrant una tendència de mantenir l’actualització professional. Totes sabem dels requisits que es demanen a les ofertes laborals.

Per mostrar algunes dades més, segons la informació recollida per l’Anuari de l’Ocupació del Tercer Sector Social de Catalunya 2018, la franja salarial on s’ubica un major nombre de persones contractades al Tercer Sector Social és la de 12.000-24.000 € anuals.

Pel que fa a les diferencies de gènere, segons l’Informe de l’Estat de l’Educació Social a Catalunya del 2017, a la promoció universitària en Educació Social del 2017, el 82,6% eren dones.

El 2018 es contempla que el percentatge de contractació al Tercer Sector de Catalunya ha sigut de 26% homes i 74% dones. Aquest informe també recull que les dones són més presents en els equips d’atenció directa mentre que els homes ho són en funcions d’estructura en les direccions i gerències. Les diferències salarials entre homes i dones es troben als càrrecs de gerència i direcció, on els homes cobren un 20% més que les dones, una bretxa salarial en augment.

A l’Informe de l’Estat de l’Educació Social a Catalunya del 2017 també s’han recollit dades que reflecteixen que els homes ocupen més espais de direcció, gerència i comandaments intermedis, presenten un major percentatge de contractacions fixes i el salari mitjà és major a favor d’ells. En tots els grups professionals és evident la diferència de salaris entre homes i dones: el sou d’aquestes està sempre per sota de la mitjana del seu grup professional. La bretxa salarial homes/dones és d’un 18,64 %.

El Tercer Sector Social és un dels eixos vertebradors del sistema de benestar social, conjuntament amb el sector de la salut i l’educació. Aquests dos sectors però, en termes generals, tenen millors condicions laborals i major valoració i reconeixement. Segons les dades del 2017, la diferència salarial anual entre el Tercer Sector Social i Sanitat era de 14.170,6 €; mentre que la diferència salarial entre el Tercer Sector Social i Educació era de 10.732 €.

No és casualitat, penso, que l’Educació Social sigui un sector tan invisibilitzat i amb tan poc reconeixement social i, diguem-ho clar, també econòmic: és un sector de treball feminitzat. Les dones sabem molt bé que el treball de cures no es paga, no es valora, no es reconeix. “Dones professionals, benvingudes a la precarietat. Que millor que treballar amb persones en situació de precarietat que des de la mateixa experiència…”.

És un àmbit de treball on les cures i les accions socioeducatives estan al centre. “Que l’educació es paga? Que les cures tenen valor econòmic? Des de quan cuidar té valor socioeconòmic, si ha sigut sempre ‘gratis’…?”.

És un treball enfocat en les persones que es troben en situacions de vulnerabilitat social. Persones que al sistema socioeconòmic actual no interessen perquè la mateixa estructura les deixa fora. Persones a qui volen invisibilitzar perquè no produeixen béns tangibles al servei del sistema capitalista imperant.

Davant de les condicions de precarietat de les professionals de l’Educació Social, amb un model d’externalització de serveis públics in crescendo, amb entitats socials que esdevenen empreses, amb sindicats que li ballen a la Patronal, i amb tanta por social, què fer, doncs? Com millorar la qualitat de vida de les persones amb les quals treballem si no tenim garantides unes condicions dignes pròpies al nostre sector professional?

 

Contacteu-nos

No es llegible? Recarrega-ho captcha txt
20191004_Voluntariat-Surt20190405_AGO