25.04.2016 | ‘Dificultats de la Garantia Juvenil per respondre a l’emergència social de l’atur’ article de Fran Viedma, membre de la Junta Directiva i de la Comissió d’Inserció sociolaboral d’ECAS a Social.cat.
Segurament mai ha estat fàcil ser jove, però en una societat ‘en crisi’ hem suposar que encara més. Una de les majors dificultats ha estat l’accés a un lloc de feina i la taxa d’atur juvenil s’ha arribat a disparar per sobre del 50%. Davant d’aquesta situació, que podríem anomenar d’emergència, s’ha posat en marxa una experiència desenvolupada ja a altres països de la Unió Europea: la Garantia juvenil. Aquesta iniciativa europea pretén facilitar l’accés dels joves al mercat de treball. A Espanya s’emmarca en l’estratègia ‘Emprendimiento y Empleo Joven’ aprovada al febrer de 2013 pel Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social. La recomanació sobre la Garantia Juvenil estableix que els joves rebin una oferta de feina o formació quan finalitzen els seus estudis o quan es queden a l’atur. A Catalunya, el mes de setembre de 2014 el Consell de Direcció del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) va aprovar les ‘Bases per a l’estratègia d’ocupació juvenil a Catalunya. Garantia Juvenil 2014-2020’ (PDF). Finalment l’any 2015, dos anys després de l’aprovació de l’estratègia a nivell estatal, es van començar a desplegar les actuacions ‘d’emergència’ a casa nostra. Cal valorar l’esforç de les administracions en el desplegament, però també cal dir que la posada en marxa del programa està suposant dificultats per a les entitats socials i, el que es més greu, per als mateixos joves.
La primera gran dificultat per als joves és l’accés al programa. El procés d’inscripció és complex i implica una doble sol·licitud perquè per poder realitzar-la cal primer demanar una contrasenya. La inscripció es gestiona de forma centralitzada i amb un sistema rudimentari, que ha fet que la resposta afirmativa o negativa d’inscripció es pugui donar mesos després de la sol·licitud. Cal dir també que hi ha joves que no tenen accés al programa, tal i com succeeix amb els joves immigrants en situació no regularitzada, un col·lectiu força vulnerable.
Una segona dificultat per als joves inscrits ha estat la multioferta. Evidentment no és un problema que els joves tinguin on escollir, però sí que ho és el fet de rebre ofertes de forma desordenada. D’aquesta manera, de vegades la decisió de participar en alguna actuació es veu truncada per una altra oferta.
A les entitats també els ha suposat una sèrie de dificultats, la primera d’elles també relacionada amb l’accés al programa. La ‘recerca’ de joves que han de fer les entitats socials per als programes d’inserció sociolaboral no ha estat gens fàcil. S’han iniciat moltes convocatòries de forma simultània –programes singulars, integrals, Joves per l’ocupació…— que ha produït en alguns casos ‘competències deslleials’: programes que oferien beques als joves o crides d’alguns ajuntaments dirigides a tots els joves en Garantia Juvenil en què han ofert només els seus programes, entre d’altres.
Una segona dificultat per a les entitats, que considero més greu, és la incertesa que està envoltant les actuacions de la Garantia Juvenil. Les entitats han hagut d’iniciar projectes en el marc de la Garantia Juvenil sense conèixer les condicions d’execució i justificació, i rebent cert missatge de flexibilitat per part de l’administració. Tots aquells que hem desenvolupat programes amb el SOC hem rebut aquest missatge de flexibilitat, que més endavant s’ha convertit en una rigidesa retroactiva amb els projectes ja engegats. Els canvis de criteris sobre programes ja en execució o finalitzats és un fet que es dóna de forma sistemàtica. Tant de bo no tingui raó, però em temo que en el futur alguns criteris justificatius canviaran, per complir la normativa europea entorn al fons socials.
Més enllà de les dificultats en el desplegament, moltes d’elles pròpies del sentit ‘d’emergència’, hi ha tres qüestions sobre les que crec que val la pena reflexionar com a sector.
– La primera d’elles és com l’administració ha aprofitat per posar al sac de la Garantia Juvenil actuacions que ja es venien desenvolupant. Un exemple clar d’això són els Programes de Formació i Inserció (PFI), que es realitzen ara sota aquest paraigües. No cal dir que aquest fet ha dificultat l’accés dels joves als PFI i el seu desenvolupament per part de les entitats. Aquesta dificultat ha suposat que alguna entitat hagi renunciat a la realització d’algun PFI per no disposar de la inscripció dels joves al programa.
– La segona és la modificació de les condicions econòmiques. En alguns programes –com és el cas de la convocatòria de Programes integrals— la primera bestreta de finançament rebuda per les entitats s’ha reduït al 50% de la concessió. Això implica que les entitats socials han d’augmentar la seva capacitat financera per poder desenvolupar el projecte, mentre que l’administració continua aprofitant-se d’aquestes com a finançadors ‘sense interessos’.
– Una tercera i darrera reflexió. Patim una confusió entre el treball orientat a resultats i les minoracions de les concessions. En els programes desenvolupats pel SOC, el fet de no arribar a un indicador –com podria ser la inserció laboral o l’assistència del jove a una formació— es converteix en una minoració de la subvenció concedida. Això és no entendre el que és treballar amb col·lectius vulnerables. A algú se li acudiria pagar menys a un mestre quan un alumne no assisteix a classe? Caldria començar a pensar en un sistema orientat a resultats, que premiï les millores i que no penalitzi la feina de les entitats per factors que moltes vegades són externs a la seva actuació.
